El senyal

6.09.2012

Des de feia un any el desconcert i la incredulitat eren els sentiments que presidien la seva vida. La secretària el va convidar a passar amb un amable somriure i el senyor García, director de l’agència literària García–Castro, es va aixecar per anar al seu encontre voltant l’escriptori del despatx:

–Emili! – Va dir manifestant una gran alegria – Quan m’has trucat per comunicar-me que t’han concedit el primer premi, he vist confirmades totes les expectatives que teníem amb tu.

Vuit mesos abans, l’Emili havia presentat la novel·la al “I Certamen Internacional de Novel·la Catalana”.

–La veritat és que no sé què dir – digué astorat.

–L’import del premi és important, però t’auguro un rècord de vendes que definitivament et consagrarà com a novel·lista. Ja anhelo llegir el teu pròxim treball!

–No ens precipitem – digué cada vegada més nerviós –, no m’agraden les presses.

–Pressa per guanyar diners? Amic meu, em frego les mans pensant en el meu deu per cent.

Els records s’amuntegaven en la seva ment. El dia que es va presentar amb el manuscrit sota el braç, el tracte, sense ser descortès, s’acostava a la indiferència. No obstant això, quan transcorreguts dos mesos el trucaren per concertar una cita, li va cridar l’atenció el que li va semblar com una certa ansietat del director per què signés un contracte que el vincularia amb l’agència per un temps indefinit. Inicialment li van proposar presentar la novel·la al certamen que acabava de guanyar. Tot estava canviant ràpidament; potser d’una forma precipitada.

Un any abans el destí va voler que es creués amb el manuscrit. Des que el va veure en aquell carreró fosc, va saber que alguna cosa o algú l’hi lliurava amb un propòsit encara poc clar. Abans d’aquella troballa la seva vida es precipitava envers un fosc pou sense fons. Cada matí havia de fer un esforç titànic per aixecar-se i trobar l’ànim suficient per anar a l’oficina. Vivia sol des de que Maria el va abandonar, farta de compartir els dies amb un fracassat taciturn. La solitud i la monotonia eren el bagatge que l’acompanyaven en el seu transitar per la vida. La paraula suïcidi, abans de la troballa, era el primer pensament quan obria els ulls cada dia, pensament que subreptíciament apareixia a intervals al llarg de tota la jornada.

Encara se li estarrufava el cabell quan recordava l’esdevingut el dia en què tot va començar a canviar. Tornava sense cap ànim cap a casa després de sortir de la feina quan, per algun motiu, va voler variar el recorregut habitual i, encara que en aquell moment va pensar que ho feia per trigar una mica més a arribar a una llar que ja no ho era, ara creia a peus clucs que alguna força l’havia empès a fer-ho. Plovisquejava i va saber que havia de creuar aquell carreró il·luminat únicament per un fanal parpellejant. Quan gairebé l’havia travessat del tot, el soroll del que li va semblar una forta palmellada va fer que es girés sobresaltat, amb un dolorós espasme a l’estómac. No va veure res ni ningú fins que va percebre que, l’intermitent raig de llum que projectava l’atrotinat fanal, envoltava un manuscrit. Es va acostar temorós fins a poder llegir la portada: “El senyal”. El cor va començar a bategar-li amb força i aquella nit no va poder apartar els ulls de la lectura del mateix. L’endemà va trucar a l’oficina per dir que es trobava indisposat i no es va moure de casa fins acabar-lo de llegir. Després de girar l’últim full va saber el que havia de fer però ara, proper a conquerir el cim de la glòria, no tenia gens clar quin era el propòsit del fat que movia les peces del destí. Paradoxalment l’èxit l’amoïnava, atès que l’únic que sabia amb absoluta certesa era que mai no podria escriure amb aquella mestria.

Simó va canviar de canal quan es disposaven a anunciar l’obra guanyadora del “I Certamen Internacional de Novel·la Catalana”. Des que havia deixat d’escriure no suportava veure o llegir res que tingués a veure amb la literatura, encara que va sentir una fiblada d’enveja per qui hagués de guanyar aquell certamen, i pel que fos allò que hagués escrit. Cansat, es va calçar les gastades sabatilles i s’aixecà de la butaca. Isabel li va donar la bona nit mentre l’observava, encaminar-se envers el dormitori, encara que sabia que el trobaria despert quan més tard ella mateixa anés al llit. En certa manera sentia que l’havia traït però havia de fer-ho per acabar amb aquella absurda obsessió que obligava a Simó a passar interminables hores escrivint. Ell, només preguntà una vegada quan no el va trobar al dia següent sobre l’escriptori. D’això feia un any però el seu neguit seguia sent palès.

No, no es penedia de, en un acte impulsiu, haver llançat el manuscrit per la finestra de la cuina.