El segle de Joan Vinyoli

Dijous 3 de juliol es va celebrar al Centre Arts Santa Mònica l’acte central de l’Any Vinyoli, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes. Àlex Susanna, poeta I director de l’Institut Ramon Llull, va fer la glossa del poeta amb aquest text d’homenatge que podeu llegir aquí.

Joan Vinyoli ha encarnat probablement d’una manera més intensa i radical que cap altre del segle XX a casa nostra la figura del poeta totalment lliurat a la seva obra, la d’algú que acaba sentint-se viure només com a tal, perquè de la poesia n’ha fet el principal, si no l’únic motor de la seva vida. Si va arribar tan amunt, tan lluny o tan endins amb els seus poemes, va ser per aquesta fe exclusiva que el va moure sobretot a partir d’un determinat moment de la seva trajectòria, i per això el seu és un cas d’adequació extrema entre persona real i persona poètica: malgrat un mínim joc de màscares rere el qual de tard en tard s’amaga, gairebé sempre hi trobem una primera persona -un jo líric- que es fa i perfà en tots i cadascun dels seus versos, que s’hi aposta sencer fins a confondre-s’hi: ell era -i va voler ser- sobretot els seus poemes.

Per tant, no crec equivocar-me ni exagerar si dic que Vinyoli, com en el seu temps Ausiàs March, ha estat un dels poetes catalans que s’ha pres a si mateix com a subjecte i objecte de poesia d’una manera més abassegadora, angoixada i lúcida, armat només del feble llum frontaler del vers.

Per tot això no ens ha d’estranyar gens ni mica que la seva escriptura traspuï una tensió desusada: fet i fet, per a Vinyoli no hi podia haver poesia sense conflicte. Un conflicte de diverses menes: amb si mateix (atès que és justament la companyia amb un mateix la més difícil de totes); el derivat d’una ruptura entre realitat interior i exterior (entre “realitat” i “desig”, que diria Cernuda), i el provinent d’una tensió entre l’anhel d’una realitat quotidiana i compartida i l’afany oposat d’una realitat més alta i transcendent. En el fons, aquesta tercera forma de conflicte no era sinó la resultant de la doble sensibilitat que emmotllava el seu esperit: una de mediterrània, sensorial i hedonista, i una de caire més germànic, amarada d’un afany més abstracte i metafísic (d’aquí el paper clau que poetes com Rilke i més endavant Hölderlin van jugar en la maduració de la seva obra).

Sigui com sigui, de l’assumpció d’aquest triple tipus de conflicte en depèn no sols el lloc singular que la seva obra ocupa en el panorama de la poesia catalana del segle passat sinó la seva mateixa evolució com a poeta. Insisteixo, crec que per a Vinyoli va ser decisiu adonar-se que aquestes diverses formes de conflicte podien convertir-se en l’autèntic motor de la seva poesia. Un conflicte que intentava apaivagar i vèncer, ni que fos formalment, a través dels seus poemes, però que resulta difícil concebre com a definitivament esmorteït, per molt que ell pugnés per atènyer una vida “meditativa i d’estudi” (tal com ens diu, p.e, en l’epíleg de Domini màgic), en què substituiria el trasbals de la creació poètica per una plàcida i potser emmudida activitat filosòfica de caire contemplatiu. De fet, més m’inclino a pensar que aquesta pau que es proposava d’assolir no li proporcionaria la plenitud i l’acord amb si mateix, ja que sols en la lluita se sentia viure.

Vinyoli pertangué a aquesta mena de personalitats escindides entre un ideal inassolible (l’ataràxia de què parlava, o bé un amor absolut i transcendent), i una assetjant i descoratjadora realitat: ells creuen que assolirien la pau en atènyer la possessió del seu ideal, però nosaltres sabem que no és l’ideal mateix sinó el seu dramàtic contrast amb la realitat allò que motiva la seva vida i li atorga sentit. La lluita ho és tot per a ells. Només per què al seu bell mig alcen la vista -o l’oïda, per ser més exactes- cap al cant absolut (Cants d’Abelone), o bé cap a l’inaccessible, l’il.limitat o el sense nom (Llibre d’amic), els sembla tan cobejable.

No oblidaré mai la vegada que el vaig conèixer, en companyia de Miquel de Palol, Pere Rovira, Víctor Obiols i les nostres respectives dones o nòvies: vam sopar i allargar la sobretaula fins a trenc d’alba, aviat és dit (en aquell moment en Joan tenia 64 anys i no era per res previsible que ens poguéssim estar fins “a les hores petites” amb un poeta de la seva generació). En Vinyoli ens va acabar recitant poemes seus i de Salvat Papasseit (“Nadal” i “Tot l’enyor de demà”). Quan el vaig deixar a casa seva, l’encanteri es va acabar de cop i tot va acabar, mai més ben dit, com el rosari de l’aurora:  en Joan esbroncat per la seva dona -havia passat la nit en blanc sense tenir notícies d’ell i es disposava a anar-se’n a treballar- i jo baixant escales avall precipitadament mentre sentia en Joan que deia “Però si no hem fet més que parlar de poesia”… D’ençà de llavors, i durant quatre anys, vam veure’ns regularment un parell de cops per setmana, a casa seva o bé al bar Bang-Bang de la plaça Joaquim Pena. De fet era una seqüència estudiada: de primer em feia anar a casa seva per què la Teresa es convencés que jo era una “bona” companyia, tot i que a aquelles alçades de la seva relació no crec pas que estigués per gaires romanços, i després fèiem cap al bar. Què n’ha quedat, però, de tots aquells encontres, més de trenta anys després? D’una banda, el record encara vivíssim d’unes tardes incandescents de conversa poètica i alcohol, després de les quals tornava eufòric a casa. Eufòric pels gin-tònics, evidentment, però també per haver-me estat donada l’oportunitat d’entrar a l’obrador del poeta i fer-hi de mosso. Si hi havia alguna cosa que ell necessitava compartir eren les seves cavil.lacions, avenços i dubtes lírics: per tant, durant tots aquells anys vaig poder anar presenciant en directe com s’anaven fent la majoria de poemes de llibres com ara Cercles, A hores petites o Domini màgic, però també l’antologia feta per en Feliu Formosa o les traduccions de J.A.Goytisolo. Qualsevol cosa que concernís els seus poemes -els que estava fent o els que ja havia fet- podia ser objecte de llargues disquisicions: diguem que s’hi rabejava a pler i actuava com ho faria un artista que ens rebés al seu estudi i ens mostrés el que estava fent. Ara bé, aquesta era només una de les cares del personatge: la més extrovertida i segons com desesperadament vital, la del poeta vivint com a tal i atorgant importància -i transcendència- a cadascun dels minuts del seu dia com a creador. Una altra de les seves cares, però, ens el mostrava molt més fràgil i taciturn: embarrancat en plena solitud i necessitat de companyia, afecte i reconeixement. I és que aquells darrers cinc anys de la seva vida, malgrat que començava a veure que els més joves ens interessàvem per ell, en Joan se sentia molt sol: alguns dels seus companys de generació havien desaparegut, altres se n’havien allunyat, i en la família no acabava de trobar la mena de suport que necessitava. Justament ara que s’havia jubilat i podia viure com a poeta, resulta que es trobava més sol que mai: vet aquí la paradoxa que el lacerava (“Fes-me el favor de creure,/no pas en mi, de creure/que les coses per mi són per ser dites,/que jo encara m’assajo/amb paraules difícils de trobar,/que quan les trobo ja no hi ha les coses/i em quedo sol”, com ens diu en un dels seus millors poemes). Però aquell munt de trobades, més enllà del que van significar en el seu moment –ara en diríem un màster: jo llavors sabia que aquelles classes eren la meva autèntica universitat!-, amb el pas del temps han fructificat i s’han anat convertint en unes quantes lliçons d’un  valor incalculable. Precisament perquè en Joan se’m va mostrar en tota la seva grandesa i vulnerabilitat, en vaig aprendre més que de cap altre poeta. Les seves doncs no van ser només lliçons de poesia sinó també de vida, i és que també per ell, com va dir Spender d’Auden, tot el que un poeta pot fer és crear models verbals de vida privada. Què el fa tan únic, però? Potser la capacitat d’interpel·la el lector: per ell la poesia era un subproducte de la vida, i els poemes el millor instrument per il·luminar-la i dotar-la de sentit. Això és el que l’ha salvat i l’ha convertit en un dels poetes més llegits i valorats a casa nostra. Ara bé, calia immolar-se –calia sacrificar-ho tot a la poesia- per poder escriure poemes tan estremidors o reconfortants? Em sigui permès de dubtar-ho, però per ell va ser sens dubte l’únic camí possible per assolir les cotes líriques de tanta intensitat a través de les quals sobreviu ara en els seus lectors.