El secret

4.09.2012

En Xaneta no para de plorar. No n’hi ha per menys, entre capbussada i capbussada li ha fugit del canell el rellotge submergible que el seu pare li havia regalat fa tot just quinze dies i del qual estava ben orgullós. Els seus amics intenten debades calmar-lo. En Joanet de ca la Gamba, però, sempre amb un ull vigilant, deixa anar:

-Nois, en Tianet no surt. Fa dos minuts que s’ha submergit per buscar el rellotge i encara no ha donat senyals de vida

L’atenció dels nens es desvia. Fins i tot en Xaneta atura el plor i, angoixat igual que els seus amics, dirigeix la mirada cap a un punt inconcret d’aquell racó de mar privilegiat on es troben, al bell mig de les roques de La Punta.

Absorts com estan, tenen un ensurt quan veuen a en Tianet sortir de l’aigua amb el braç dret enlaire. A la mà hi duu el rellotge d’en Xaneta. Els xisclets d’alegria es desfermen. Amb tot, al cap d’un moment, els nois, estranyats que l’heroi no estigui gens cansat després dels dos minuts llargs que ha passat capbussat, li pregunten:

-Com t’ho has fet per aguantar tanta estona sota l’aigua?

Per tota resposta, en Tianet arronsa les espatlles i somriu obertament.

En Tianet té onze anys i és l’únic fill de l’avi Niol, un pescador de tota la vida, que és molt apreciat al poble per la seva honradesa i bonhomia. A qui ho desitja, li explica secrets del mar i del tros de costa que es coneix pam a pam. És per aquest motiu que ningú troba estrany que gairebé sempre torni de llevar amb les armellades plenes de peix.

Tanmateix, hi ha un detall que, en el seu dia, va provocar moltes enraonies i que féu que les velles de la vila li posessin el mal ull a sobre: mai ningú ha pogut saber qui és la mare d’en Tianet. Ningú ha aconseguit treure-li ni un pessic de paraula sobre la mare del noi. Després de mesos d’intentar-ho, arribà un moment en què la gent se’n cansà i ho va deixar córrer.

Un dissabte de finals d’estiu, en Roc torna de calar acompanyat de l’Anna, la seva filla, quan veu sortir de cop uns núvols grisencs a l’horitzó que no li fan gens de gràcia. Accelera el ritme de la barca, a fi que no els enxampi el mestral que es prepara.

No són gaire lluny de la costa, quan el vent els sorprèn. L’Anna es mou a fi d’arrecerar-se, però una forta ràfega la fa trontollar. Perd l’equilibri i cau a l’aigua donant-se un cop al cap amb el rem. En Roc, desesperat, es llança darrera la nena.

Els de la colla d’en Xaneta que es troben a la platja, són testimonis de l’escena i sense perdre un segon es desvesteixen i es tiren al mar. Després d’un parell de braçades, en Tianet es capbussa i es posa a nedar com un peix. Els amics li perden la pista. Al cap de res, mentre s’adonen de la impotència d’en Roc, descobreixen que ran de bot emergeix el cap d’en Tianet que duu agafada a l’Anna, inconscient. Entre ell i el pare de la noia, la pugen a la barca i intenten reanimar-la. No triga gaire a obrir els ulls.

No ha passat ni una hora del fet, que tot el poble va ple del que ha passat aquell vespre a la platja. És per aquest motiu que, havent sopat, l’avi Niol, assegut al balancí, crida a en Tianet perquè s’assegui al seu costat.

-M’han explicat el que ha passat avui amb en Roc i la seva filla. Com és que no me n’has dit res mentre sopàvem?

-No ho sé pas, m’ha passat per alt. A més, no crec que tingui importància.

-Mira fill, a fi d’evitar situacions enutjoses, ja que al poble hi ha gent molt xafardera i malpensada, crec que ha arribat l’hora que sàpigues perquè tens aquestes qualitats en mar que els altres no tenen… La teva mare és una sirena.