El romanço d’Anna Tirant

20.07.2012

El Romanço d’Anna Tirant (2012), el segon llibre que Labreu Edicions publica a Josep Pedrals, demostra que el poeta en sap molt, de jugar. Però també demostra que l’ofici de poeta no és cap broma, de cap de les maneres. El llibre, amb una segona edició gairebé immediata, constata que aquella guspira que va començar a escampar-se arreu pels volts de l’any 1997 (“No ha estat una advertència, / ha estat una promesa / de grandesa / faraònica / copsada en una esberla de bocí”), era la primera mostra d’una intuïció que ha acabat sent certa. Uns anys després, i amb el compliment d’una carrera gairebé sense fissures, Josep Pedrals pot presumir d’haver publicat un dels millors llibres de l’any.

Sis anys després de publicar El Furgatori (2006) també a Labreu, El Romanço d’Anna Tirant, tal com evidencia el subtítol del mateix llibre, és la segona part dels “diaris de Bolló”, una derivació d’aquella primera temptativa d’història que va esdevenir el seu brillant precedent. Amb tot, ara sabem que El Furgatori no va fer el pes del tot a l’ínclit Quim Porta, i fruit d’aquest enuig –diguem-ne així- en neix aquesta obra, en un nou llibre que combina les converses entre Porta i Pedrals –en uns diàlegs esplèndids que sempre tenen Barcelona de fons–, i les desventures d’Anna Tirant. Amor, passió, infortuni, pubilles, hereus, un tal Marc Aureli, cavalcades a cavall, paneroles, vaixells, beats, un gosset desmanegat i llengut i d’altres espècimens brillen en el relat d’aquesta història d’històries, teixida amb el mirall de ressons lúdics d’una  Xahrazad d’aires nostrats, com d’estar per casa. Al text hi passaran Maragall, Verdaguer, Ramon Llull i altres veus que ressonen al cap i a la immensa biblioteca referencial pedraliana. I què dir de la magnífica SexyTina, dels sonets, del Marrumí, de les quartetes o del munt de lliçons fotetes –i colpidores– de poesia (ho diu Quim Porta: “la teva primera culpa, poeta, és que embelleixes l’acció criminal!”)? Quin gust, senyors, quina patacada!

Que res us faci pensar, però, que amb tots aquests ingredients això és una gran broma. No ho és, de cap de les maneres. Construït a la faiçó de la tragèdia clàssica, amb una estructura que beu directament de la tradició grega i que juga amb el tòpic extasiat del viatge iniciàtic de l’heroi, l’enfilall de versos va plantificant una història delirant, però absolutament mil·limetrada, amb uns diàlegs i peripècies que són una autèntica delícia des del primer dels mots. Ja ho diu el pròleg, bífid i absolutament transcendent: “la responsabilitat moral ens porta a corregir; res més que la responsabilitat moral”, com si aquesta premissa fos el salconduit per poder edificar un llibre. I així ho entoma en Pedrals, amb la responsabilitat de confegir un penediment “exemplar, públic i ostensible”. I d’aquí en surten aquests mots, en ple procés de reescriptura de la novel·la que en Pedrals mateix “havia esbocinat” sis anys abans. I iniciem el recorregut, tal com passava a les tragèdies de l’antigor, des d’un Pròleg que precedirà la Pàrode –la mise en scène del cor–i fem via pels diferents Episodis i pels Estàsims fins arribar a l’Èxode, la fi amb la qual tot cor es retira (…llibertat sens recances: / seré un espectador, / prò font dels fets que, actor, / haurà d’anar encaixant…).

En aquesta bafarada que recorre El Romanço d’Anna Tirant, el llenguatge ens ha atrapat, com si ens estabornís en un intent de segrest, expressament malastruc, conscientment malaltís i alhora vívid. Sembla, també, que això ha de ser fàcil, que un llibre del Pedrals hauria de ser una successió d’estirabots de rima sorprenent. I sí, de fet sí. Però no, no és això: és molt més. La broma és un deliri intel·lectual, un ball vitamínic entre diferents nivells de lectura, una manera d’acostar-se a la vida des de diferents provatures lèxiques. Sempre lúdic i sempre insubornable. L’obra és un no parar, és un tractat, és un circ, és una alegria, és també un compendi d’usos i un magistral repertori de diferents trops mètrics, de maneres de dir, d’afectacions precises, de síl·labes, de llenguatge i de vida que esclata des de l’intel·lecte. La broma, molt seriosa, mostra el múscul d’un poeta que ens enganya –sempre l’enganyifa!– i que sap explicar les perversions de la construcció d’un llibre mentre ens el diu.

En aquest sentit, l’obra de Josep Pedrals prové d’una força que, creativament, només sap avançar en línia recta, que es fa poderosa i que ens diu que cada nova espurna solidifica el germen de treballs anteriors, i que fa camí a passes segures i fermes, sense pressa, però sense respir. Pedrals demostra que entén el públic amb un domini innat de l’escena. Però si a l’escenari va de pressa, si coneix l’especificitat i l’ús de cada registre, si busca el gest que sap connectar amb la immediatesa, en Pedrals del paper és un escenògraf pacient, d’aquells a qui els agrada pastar bé la massa. Minuciós i rigorós al màxim, cada llibre és fruit d’una feina dura, complexa i apassionant d’enginyeria literària. Un món que farceix de referents, de metapoesia i de referències a la seva pròpia obra. Des d’Escola italiana (Edicions 62, 2003) que ja no té aturador. I el poeta, tan juganer com vam intuir, segueix gaudint dels heterònims, de la pròpia juguesca, del fet de meravellar els altres sense deixar de meravellar-se a un mateix.

Per fortuna dels seus lectors, Josep Pedrals segueix sent un poeta lúdic, potser un dels únics que ha entès que el fet de jugar implica gaudi, però també –com tots els jocs que són seriosos– unes regles. I això ens permet gaudir d’un poeta per a qui no hi ha res sobrer, un poeta d’ofici, de pic i pala, de potència, de gran concisió estètica, d’escrupolositat amb el metre, de compromís amb la llengua. La singularitat del poeta rau en saber conjugar el joc amb aquestes normes, en no ser, al capdavall, un mestretites avorrit. Pedrals viu la poesia com si jugués, perquè només jugant podrem ser capaços de transcendir les imposicions, els mites totèmics, les pors, les actituds pseudoliteràries, els propis fracassos i també els d’altri.

Ho diu aquest romanço que no s’atura, “convé que l’entretingui /quelcom interessant / que li adeliti el viure. / …que importa anar tirant, / capbussar en bany de lletra / la ment, etcèt’ra, etcètera”. I ho diu fent mostres de valor, com si res, com aquell qui només estiueja, “el que importa d’un artista / és la força i el valor / per ficar-se a l’autopista / anant amb ciclomotor”. Així fa en Josep Pedrals, poeta que va endavant a cor-què-vols i que sap, com ningú, que no hi ha cap manera millor de ser seriós que dient les coses en broma.

Blog d’Esteve Plantada: Fragments d’anatomia    Twitter: @eplantada