El ritual del vinil

Escoltar un vinil és un ritual. Prens el contenidor decorat com un quadre i n’extreus el disc decantant-lo lleugerament cap avall i l’agafes al vol.

Escoltar un vinil és un ritual. Prens el contenidor decorat com un quadre i n’extreus el disc decantant-lo lleugerament cap avall i l’agafes al vol. Després el coŀloques sobre el tocadiscs i, amb lentitud, situes l’agulla de punta de diamant -ara és làser- a la part externa del disc, just quan aquest comença a fer voltes. Un suau zumzeig t’indica que ja ha començat. Et relaxes i comences a fruir de la música però tot això requereix temps i un reproductor gegant que, a més, ratlla el disc si en fas un mal manteniment. Escoltar un vinil no només és la música en sí, sinó tot allò que l’envolta. Perquè, doncs, havien d’inventar un nou format que a més de ser més copiable – i piretajable- és més dolent? No us deixeu enganyar. El vinil és moltes coses, però no és millor que el CD ni que l’MP3.

I no és millor perquè el CD i l’MP3 són formats digitals mentre que el vinil és un format analògic. A primera vista, el format analògic sembla més fidedigne que el digital però no és així. Els processos de captura i reproducció analògics no asseguren que el que sents i el que es va gravar sigui exactament el mateix. En canvi els formats digitals sí que t’ho asseguren perquè els bits ni són degradables amb el temps ni la identificació de zeros i uns depèn del teu reproductor. Un LA sempre serà un LA i l’estona de silenci serà un silenci autèntic.

Però la principal virtut dels formats digitals és que sempre es pot guardar un so més precís. Com? Posa-hi més bits. La pregunta que s’ha de fer la gent és si necessitem un so més exacte. Si has d’escoltar la música amb els cascs del telèfon o al cotxe amb els seus altaveus minúsculs perquè necessites que un LA soni 440Hz exactament i no 440.0001Hz? Fet i fet l’altaveu de l’ordinador no és capaç de diferenciar-los, ni tampoc el del cotxe, ni els cascs del telèfon, probablement els d’algunes televisions tampoc ni la majoria dels oient. Així és com apareixen els formats MP3 i de compressió amb pèrdues que permeten adaptar la quantitat de bits guardats a les necessitats de reproducció i de transmissió.

Així doncs, perquè si els CD i l’MP3 són millors, els vinil continuen aquí? Perquè als humans ens agraden les imperfeccions. Volem que el silenci sigui sorollós, que ens recordi que el món encara hi és. En diem calidesa i ens reconforta. També ens encanta mostrar les nostres possessions i el disc LP, en un sobre gegant acolorit, és més atractiu que una carpeta a l’ordinador o que una caixa de plàstic esquerdada.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació