El rentaplats

9.03.2013

La Roser va posar els plats dins del rentaplats per enèsima vegada a la seva vida. Va col·locar la pastilla de sabó, va tancar la porta, va pitjar el botó d’encesa. Va repassar el marbre amb una vileda, se’n va anar al menjador. I la vida va seguir.

Al vespre va treure els plats per servir-hi l’amanida del sopar. Però alguna cosa havia passat. Les sanefes amb zig-zag que feien la volta al perímetre de cada plat seguien sent-hi, igual de blaves. Però ja no semblaven els mateixos plats. No ho va entendre fins a la següent rentada: els plats s’estaven encongint.

Cada cop que posava els estris de cuina al rentaplats, els plats es feien una mica més petits. Potser no era possible apreciar-ho a primer cop d’ull, entre rentada i rentada, però de mica en mica ho va assumir com una realitat innegable. La Roser ho va provar tot. Va canviar les pastilles de sabó per unes 5 en 1, va posar sal al tub de filtratge i va muntar i desmuntar les hèlixs que hi havia a dalt i a baix de la màquina. Però res. Els plats no deixaven d’empetitir. Un dia es va decidir i va trucar al servei tècnic de la marca del seu rentaplats. Li van explicar molt amablement que l’assegurança del seu aparell no cobria aquesta circumstància.

Aviat els plats de mida normal van passar a tenir la mida dels plats de postres, i els plats de postres la dels de cafè. Conseqüentment, les racions dels àpats de la Roser van disminuir. El seu estómac s’adaptava a la mida dels plats. I així, ella també es va anar fent petita, encongint-se a cada menjada. Aquest efecte va suposar un avantatge considerable: no necessitaria canviar-se la vaixella.

I els dies seguien, cada cop més ràpids. La proporció respecte a ella mateixa no deixava d’augmentar, en relació a tot, excepte en el temps. La Roser vivia una vida cada cop més petita.

Un dia, quan ja només mesurava tres centímetres d’alçada, ho va entendre tot. Es va acostar a poc a poc al rentaplats i es va ficar al compartiment on fins llavors hi posava la pastilla amb el sabó. La millor del mercat: la que no deixava ni mica de greix i no gastava la cristalleria, i la deixava brillant, perfecta.

La màquina es va activar. Els plats, de tan petits com eren, en aquella rentada van deixar d’existir. I llavors ella, com si fos de sabó, va notar que l’aigua la dissolia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol

  2. De moment és un dels que més m’ha agradat. Per desgràcia, moltes dones s’hi poden sentir identificades, amb la pastilla.

  3. Retroenllaç: Premi Núvol, veredicte | Núvol