El record de l’avi

26.08.2012

Ja no recordes com t’agradava de petit venir amb nosaltres a la torre, al començar el bon temps. Era a mitja hora de la ciutat. El tros de terreny vora la muntanya, on feia anys, estius i caps de setmana podíem anar a respirar aire pur.

Quan vas aparèixer, el lloc va recobrar l’infantil presència que havia perdut quan el fills es fan grans, i gràcies a tu, van aflorar noves il·lusions.

Sovint els pares et deixaven venir amb nosaltres els divendres quan plegaves d’escola i et recollien el diumenge quan venien a dinar a la torre.

Em feies somriure quan m’ensenyaves una llista, com les que em veies fer a mi , on tenies anotat amb enorme lletra infantil: “llapis de colors”, ”llibreta”, “goma”, “maquineta”, un “tisores” tatxat a última hora, recordant que l’àvia en tenia unes a la capsa de cosir, “els soldadets”, per si muntaves una guerra al pati; i amb tot això, ja se t’havia acabat l’espai al full de tant com t’ocupaven les lletres.

Quan havíem carregat el cotxe de tot el que precisàvem, l’àvia i jo jugàvem a cridar-te per marxar, sabent que tu ja feia estona que estaves al cotxe. Com xisclaves d’alegria quan fèiem veure que et trobàvem!

Tu mateix t’afanyaves a cordar-te el cinturó de la cadireta i amb una gran rialla ens demostraves que feliç i il·lusionat que estaves per arribar a destí.

Allà t’esperaven els gats, la cabanya que tu i jo havíem començat junts, els arbres on t’enfilaves i el gran tros per on córrer enmig de plantes, arbres i flors.

Voldries ajudar a regar-ho tot amb la mànega. Agafaries el petit rampí per fer com jo, que amb el gros, treia la pinassa del camí que va del portal a la casa. Desitjaries que l’àvia et donés unes pessetes per anar a comprar a la tenda, just a l’altra banda del carrer, assegurant que vigilaves molt en creuar. Ella et faria comprar qualsevol cosa, només pel fet de veure que gran i important et feia sentir aquell encàrrec. Amb els calerons que et donava, sabies que podries fer la compra i que encara te’n deixava algun per comprar-te una llaminadura.

Ja t’has oblidat quan tu i jo buscàvem pinyons per la coca de l‘àvia, i en acabar-se els de sota els pins, llavors jo, amb la canya llarga, feia saltar les pinyes dels arbres. Cada una d’elles era un tresor , plenes com estaven de pinyons. De seguida corries a buscar una pedra prou gran per trencar-los i anar-los ficant al pot que et donava l’àvia. Deies que t’havies de menjar els que quedaven esclafats pels cop de pedra però a la vegada rondinaves perquè et costava d’omplir el pot. Em sentia l’avi més feliç del món.

Els matins, et despertaves amb el piular dels ocells i amb el so dels lladrucs d’algun gos veí, i venies a la nostra cambra a preguntar-me quan faltava perquè ens llevéssim. I et sentíem rentar-te la cara i anar amunt i avall esperant que l’àvia et donés la tassa de llet i el pa amb mantega i sucre; i tu devoraves aquell pa, igual com la impaciència et devorava a tu; i amb un bigoti de llet als morros, sorties a corre cuita a l’exterior com si se t’escapés la vida.

I és cert: s’escapa la vida. Han passat quinze anys. On és aquell nen? On és la dolça àvia? On els gats que amanyagaves, aquella casa estimada, i el meu estimat jardí. On és el cotxe que carregàvem d’ il·lusions?  On sóc jo, aquell feliç avi? Potser dins d’aquest bell record.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un conte molt tendre i evocador. S’assembla molt al record que conservo del meu avi i crec que és extensible a vàries generacions.
    Això sí, els nens de les pessetes, no anàvem amb cadireta :p
    Gràcies!

  2. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol