El record de l’avi

Ja no recordes com t’agradava de petit venir amb nosaltres a la torre, al començar el bon temps. Era a mitja hora de la ciutat. El tros de terreny vora la muntanya, on feia anys, estius i caps de setmana podíem anar a respirar aire pur.

Quan vas aparèixer, el lloc va recobrar l’infantil presència que havia perdut quan el fills es fan grans, i gràcies a tu, van aflorar noves il·lusions.

Sovint els pares et deixaven venir amb nosaltres els divendres quan plegaves d’escola i et recollien el diumenge quan venien a dinar a la torre.

Em feies somriure quan m’ensenyaves una llista, com les que em veies fer a mi , on tenies anotat amb enorme lletra infantil: “llapis de colors”, ”llibreta”, “goma”, “maquineta”, un “tisores” tatxat a última hora, recordant que l’àvia en tenia unes a la capsa de cosir, “els soldadets”, per si muntaves una guerra al pati; i amb tot això, ja se t’havia acabat l’espai al full de tant com t’ocupaven les lletres.

Quan havíem carregat el cotxe de tot el que precisàvem, l’àvia i jo jugàvem a cridar-te per marxar, sabent que tu ja feia estona que estaves al cotxe. Com xisclaves d’alegria quan fèiem veure que et trobàvem!

Tu mateix t’afanyaves a cordar-te el cinturó de la cadireta i amb una gran rialla ens demostraves que feliç i il·lusionat que estaves per arribar a destí.

Allà t’esperaven els gats, la cabanya que tu i jo havíem començat junts, els arbres on t’enfilaves i el gran tros per on córrer enmig de plantes, arbres i flors.

Voldries ajudar a regar-ho tot amb la mànega. Agafaries el petit rampí per fer com jo, que amb el gros, treia la pinassa del camí que va del portal a la casa. Desitjaries que l’àvia et donés unes pessetes per anar a comprar a la tenda, just a l’altra banda del carrer, assegurant que vigilaves molt en creuar. Ella et faria comprar qualsevol cosa, només pel fet de veure que gran i important et feia sentir aquell encàrrec. Amb els calerons que et donava, sabies que podries fer la compra i que encara te’n deixava algun per comprar-te una llaminadura.

Ja t’has oblidat quan tu i jo buscàvem pinyons per la coca de l‘àvia, i en acabar-se els de sota els pins, llavors jo, amb la canya llarga, feia saltar les pinyes dels arbres. Cada una d’elles era un tresor , plenes com estaven de pinyons. De seguida corries a buscar una pedra prou gran per trencar-los i anar-los ficant al pot que et donava l’àvia. Deies que t’havies de menjar els que quedaven esclafats pels cop de pedra però a la vegada rondinaves perquè et costava d’omplir el pot. Em sentia l’avi més feliç del món.

Els matins, et despertaves amb el piular dels ocells i amb el so dels lladrucs d’algun gos veí, i venies a la nostra cambra a preguntar-me quan faltava perquè ens llevéssim. I et sentíem rentar-te la cara i anar amunt i avall esperant que l’àvia et donés la tassa de llet i el pa amb mantega i sucre; i tu devoraves aquell pa, igual com la impaciència et devorava a tu; i amb un bigoti de llet als morros, sorties a corre cuita a l’exterior com si se t’escapés la vida.

I és cert: s’escapa la vida. Han passat quinze anys. On és aquell nen? On és la dolça àvia? On els gats que amanyagaves, aquella casa estimada, i el meu estimat jardí. On és el cotxe que carregàvem d’ il·lusions?  On sóc jo, aquell feliç avi? Potser dins d’aquest bell record.