El ‘Quinze a res’ de G. A. Vinyals

31.07.2012

'Quinze a zero'.

Instal·lat ja de temps a la pista d’argila roja, piconada, on reboten duríssimes a cada colp les pilotes de fúria que li llancen els contraris, Guillem Apollinaire Vinyals s’esplaia. «Si m’he aficionat a l’esport de la literatura», ha dit el nostre escriptor, «és per practicar el noble art de la raqueta cada dissabte de l’any, collonses!». Així les coses, allò que unfla les pilotes de G. A. Vinyals és allò que les carrega de tinta. Una i la mateixa cosa: la seua afició. Allò seu és el combinat, la naturalesa composta, la competició de seleccions. La Copa Davis si es vol, que no aqueixa barreja de partit de dobles, esquaix i pales de platja que, com diu el company, ara està de moda. El centaure en la terra batuda, on hi ha de tot i cap tot, cap i tors d’home, cos de cavall, plançó bord d’un patrimoni que no respon únicament al planeta Pilota, orbe circular i tancat d’antics i medievals, per dir-ho en terminologia koyreiana —d’Alexandre Koyré—, sinó a la corba oberta, oberta per Gustav Coutinho (1892-1969), O mulato de olhos verdes, tennista mestís, fill de pare alemany i mare brasilera, inventor del Guga, ço és, un colp amb efecte o trajectòria guerxa.

            G. A. Vinyals s’emmarca dins d’una literatura tennística particular, atés que l’exercici de les lletres li presta els seus músculs a fi de tractar temes no necessàriament tennístics. La imatge del centaure, cosí dels làpites, reflecteix sense cap mena de dubte la barreja de Quinze a res. Setze contes (Pulp Fictions, 2012), una court de curts en què se citen —no és primícia— el cor i la pensa, l’èpica, la tragèdia i la comèdia; un terreny (de joc) on concorren, a distància, el jugador i la pilota, el ventador d’aire i l’ajaguda en el vent, el colp de les idees i el vol dels sentiments.

El tennis enxiqueix els espais de la inventiva d’autor. Joan Vinyoro, en consonància amb Pedro Pablo Pisilona («El tennis és un sistema de signes, per tant és un llenguatge»), estima que el tennis està tan codificat que ens arriba ja narrat, sense alé per al misteri de llarga cavalcada. El periodista i locutor anglés Ignatius Glabrous afirma que el tennis és un fet narratiu, un relat en si mateix; per això, prossegueix, el gènere de la literatura tennística no li resulta motivador: «Front al relat del tennis, la resta és un metarelat menor. Fins i tot les meues retransmissions per a la BBC». G. A. Vinyals, per la seua banda, partidari del tornar a escriure, troba en el ja escrit estímul inesgotable. «Si m’he aficionat a l’esport de la literatura és per practicar el noble art de la raqueta cada dissabte de l’any, collonses! El tennis està tot inventat, insistia el bo d’Andreu Vinyoli, entrenador dels meus anys de cadet. Una vegada dit açò és dirigia cap al cistell curull de pilotes i… Es reiniciava el cerimonial estereotipat i bastant iterat de gestos concrets i accions imitatives. Ara al fons, ara a la xarxa, intenta córrer, saltar, ajupir-te, redreçar-te… Mai prou flexible, mai prou fort, mai a temps a tornar els passing shots que em tirava a cada instant»; en aquests termes es desfoga Vinyals en una entrevista per a Anís Tenis, el mensuari de la Federación de Tenis de la Comunidad Valenciana.[1] Tot està ja escrit. Tot està per fer. L’autor de Quinze a res. Setze contes està atent a allò ja dit, ja que creu que a través del mim Marceau pot realitzar-se i activar-se Mandrake el mag.


[1] La publicació de la FTCV està patrocinada per Destilerías Tenis gairebé des dels orígens de l’ens com a Asociación de Tenis de Levante, l’any 1939. Els fundadors de la cèlebre destil·leria monfortina, Francisco Limiñana Belda i Antonio Botella Limiñana, foren uns apassionats de l’esport del tennis, una parella de dobles que esmerçà bona cosa de doblers en el seu passatemps. Limiñana Belda i Botella Limiñana subveniren a les despeses de la revista de l’ATL amb la condició que aquesta portara el nom del producte estrella de la casa Tenis, l’anís. Com a curiositat, paga la pena reproduir l’anunci del licor aromatitzat en les pàgines dels primers números d’Anís Tenis: «De sobras sé que tengo perdido el partido, que de nada sirven los breves momentos de descanso entre juego y juego, la toalla húmeda que te moja la frente, el vaso de tónica o de té. No hace falta pensar en el doping, que para eso ya es tarde. Una copita de anís. Anís Tenis».