El problema del mecenatge

27.04.2012

El conseller de Cultura Ferran Mascarell i el ministre d’Educació, cultura i esport, José Ignacio Wert, han emprès la iniciativa de canviar el model en la direcció del Liceu. Segons ha declarat el primer, actualment hi ha una presidència rotatòria de representants institucionals que no agilitza el procés de gestió, quan l’estructura desitjada és una de més participativa amb la societat i les empreses. “És bo que siguin persones que a banda d’estimar el Liceu vinguin d’una lògica més empresarial, perquè cal aconseguir patrocini i que les entrades es gestionin el millor possible”, ha assenyalat el conseller.

Una lògica més empresarial. Aquest rumb sembla coronar un problema latent en l’actual discurs -i reclam- del mecenatge. Qui no destaca pels seus atributs culturals pot encarregar-se de produir? O de posar les bases perquè altres ho facin? És un problema ja present en la sacsejada que pateixen les fundacions culturals lligades a les caixes d’estalvi a Catalunya, i gràcies al qual es dilueixen algunes incongruències en la identitat dels mecenes moderns. Aquests representants de la societat civil que, segons els últims discursos oficials, han de prendre el relleu a les institucions i a l’erari públic per canviar el paradigma de la subvenció a favor d’unes inversions modèliques, poden garantir la recerca de formats i continguts de qualitat, o ni se’ls hi planteja?

En 2008 les fundacions associades a La Caixa, Caixa Penedès, Unnim i Caixa Catalunya van invertir uns 115 milions d’euros en programació als seus centres culturals. Ara, amb aquestes caixes convertides en bancs, les fundacions es distanciaran de les seves fonts d’ingressos i segurament es lligaran a altres noms bancaris sense un vincle tan fort, i amb el risc de no suscitar-ne l’interès que justificava una inversió i una dedicació de tanta volada. La minva pressupostària pot arribar a ser de dos terços. Quan Juan Asúa, responsable de BBVA -el banc que en subhasta es quedarà la fallida Unnim-, diu preocupat que “l’obra social de les fundacions d’Unnim té ara la seva estructura en un entorn aliè al nostre”, indirectament sentencia que noms centrals de la història de la cultura com Rembrandt o Warhol, ambdós atesos l’últim any amb excel·lents mostres als centres Unnim de Sabadell i Terrassa, també són d’un entorn aliè al seu. Enfocat des d’aquest angle, la qüestió és preocupant.

Dins d’aquest panorama han aflorat moltes de les anomenades lleis de mecenatge en poc temps. ¿Són propostes per reforçar un marc cultural concret, o un simple anunci a les rendes més altes sobre nous incentius fiscals en un àmbit on poden invertir, i així compensar la pujada d’impostos general? La importància d’aquesta pregunta resideix en que aquest nou mecenatge no arriba tan sols de les reformes polítiques, sinó també dels mateixos símbols de la cultura institucional. Equipaments culturals com el MACBA o l’esmentat Liceu han notat la disminució de contribucions privades. Davant d’aquesta situació, la principal nota per captar nous lligams econòmics en el centre dirigit per Bartomeu Marí subratlla els atributs especials que rebrien els seus nous mecenes. I entre ells no figura cap responsabilitat en la programació ni cap paper assessor.

Ni es busca un perfil prescriptor ni falta que fa. Una excel·lent editorial d’A*Desk ho resumia així: “Amb la nova llei tot funcionarà molt bé i tot el sector estarà cobert. Tots tindrem un espònsor de roba, simplement haurem d’escollir una marca. I si és la de l’interessat patrocinador, ell encantat de recolzar la cultura”.

 

Twitter de Jordi Vernis: @quadernsf