El President: el cinisme del poder

9.11.2014

Carme Portaceli dirigeix al TNC El president, de Thomas Bernhard, un muntatge que ha rebut una pluja d’elogis de la crítica, tant per la direcció com per la interpretació. Avui divendres 14 de novembre se celebra un col·loqui #postfunció després de la representació, amb la directora Carme Portaceli,  Miguel Sáenz, traductor al castellà de Bernhard, i Bernat Puigtobella, traductor d’El president al català. Per info i reserves, feu clic aquí. 

Francesc Orella i Daniela Freixas a 'El President' de Thomas Bernhard

Francesc Orella i Daniela Freixas a ‘El President’ de Thomas Bernhard

 

En realitat, l’autor Thomas Bernhard (Heerleen, Països Baixos, 1931 – Ohlsdorlf, Àustria, 1989) hauria fet bé de titular aquesta obra: El President i la Presidenta. Tal com per aquí anomenem una parella de gegants. Perquè els dos protagonistes de l’obra no són res més sinó això: una parella de gegants del cinisme polític i del cinisme del poder.

L’obra El President és una mena d’oferta 2×1. És a dir: dos monòlegs de notable durada (una hora cadascun), però intensos, vivíssims, carregats d’interrogants, mirades interiors, insinuacions verinoses, exabruptes, insults, menyspreu i agror que, el 1975, quan va ser escrita, devia deixar ben reposat l’inesgotable Thomas Bernhard, temut, entre els compatriotes austríacs, fins i tot després de la seva mort, per la seva escriptura punyent.

La relació d’amor i odi amb les elits austríaques s’entén perquè va ser a Àustria on l’autor es va formar —malgrat la seva naixença accidental als Països Baixos— fill d’una família austríaca. Bernhard es va criar més aviat sota el mantell dels avis, va entomar conflictes familiars dels pares i va arrossegar sempre l’estigma de patir una malaltia pulmonar des de l’adolescència —dos anys de joventut en un sanatori— que va fer que la presència de la mort sigui una constant en la seva obra.

A El President, tampoc no hi falta. La parella de monstres humans acaben de veure com els tremola el terra que els suporta perquè, en un funeral d’estat, han patit un atemptat que ha acabat amb la mort del coronel del President i —entranyable comparació— del gos de la Presidenta. Al President, objectiu fallit de l’acte terrorista, l’atemptat només li ha fet una rascada al front, però sense conseqüències.

L’escenografia situa les dues grans parts de l’obra en un ambient sòrdid, emmarcat per unes carrosseries grises d’automòbils, aptes per al desguàs, esventrades per l’atemptat, penjades del sostre. Una imatge plàstica pròpia que la posada en escena deixa a parer dels espectadors perquè la situïn temporalment en el moment històric que més els plagui, tenint en compte la simbologia i la universalitat del discurs de Thomas Bernhard en boca dels seus dos protagonistes.

Però ni la Presidenta —que és qui obre el foc— ni el President —que és qui el tanca— estan sols en el combat. Com una metàfora més de la seva solitud poderosa, una sèrie de personatges els envolten gairebé sense dir ni mu.

A ella, l’acompanya la senyora Frölich, assistenta que només té l’orella parada, mirades de reprovació i gestos d’estranyesa, mare d’un fill que potser s’ha fet anarquista —ideologia temuda pel President i, sobretot, per la Presidenta—, i ase dels cops dels improperis de la mestressa que reparteix a tort i a dret i a parts iguals entre el rostre glaçat de la pacient senyora Frölich i el mirall invisible que té mentre s’empolaina mirant els espectadors. En realitat, dos miralls, per a la Presidenta, que els utilitza com a diana de la seva fúria.

A ell, li fa costat l’Actriu, una amant que només té opció de pujar de to a base de copes de xampany i de rebatre les barbaritats del seu protector amb un seguit imparable de rialles d’embriaguesa. Com una ombra en pena, el Coronel guardaespatlles que ha substituït el coronel de confiança del President ronda per la sala. I així com la Presidenta ha decidit anar a la muntanya on s’entén, diuen, amb un carnisser i un mossèn, el President ha optat per deixar-se acaronar, a recer d’Estoril, temps de dictadura, pels representats del règim.

Rosa Renom és la presidenta

Rosa Renom és la presidenta

La força dels dos intèrprets compta amb una magnètica Rosa Renom que escup el que diu, fa ganyotes amb la llengua fora, com un Einstein femení, rebat els vestits que tria per a l’acte d’estat que l’espera i plora pel seu gos víctima de l’atemptat. S’hi aparella la salvatgia de Francesc Orella, que es va estripant ell mateix en una ferida interior provocada per la mort del coronel de confiança, per la por que l’assetja, per l’adulteri consentit que té a casa i que ell també practica, i per l’esfondrament de l’imperi que ha creat, pas a pas, des de ran de terra.

Dos personatges secundaris sobresurten en l’aparent monòleg doble: el de la senyora Frölich (Montse Pérez) —canvi de vestuari per ordre de la mestressa, del negre al vermell—, immersa en el seu silenci revelador, i l’Actriu (Daniela Feixas) groc llampant, físic voluptuós i esgarip permanent, ni mitja paraula, al servei del capritx del President, a canvi del qual un parell de vegades passa per caixa amb el bitlleter escurat.

Amb elles dues, però gairebé a l’ombra, el nou Coronel guardaespatlles (Josep Costa), imatge sorruda d’un sistema opressor i prestat a la traïció; i el doble paper de Massatgista i d’Oficial (Josep Julien) al costat de l’Ambaixador (Sergi Misas), figures gairebé de cera que completen el quadre de la decadència d’una república que pot ser la de qualsevol lloc d’Europa, sense oblidar que qui pensa en Thomas Bernhard pensa sobretot en Àustria.

A pesar que el discurs de l’obra El President podria caure en una mena de tesi política aplicable a qualsevol època, l’autor el transforma —amb un registre lingüístic col·loquial que es reforça amb una elaborada traducció de Bernat Puigtobella pensada per ser dita—, en una apologia feridora de l’absolutisme polític al servei de qui l’ostenta.

“El President”, de Thomas Bernhard. Traducció de Bernat Puigtobella. Intèrprets: Francesc Orella, Rosa Renom, Montse Pérez, Josep Julien, Daniela Feixas, Josep Costa i Sergi Misas. Escenografia: Paco Azorín. Ajudant escenografia i vídeo: Alessandro Arcangeli. Il·luminació: Maria Domènech. Vestuari: Antonio Belart. Ajudanta vestuari: Carlota Ricart. Espai sonor: Jordi Collet. Moviment: Ferran Carvajal. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Judith Pujol. Direcció: Carme Portaceli. Coproducció TNC i Temporada Alta i El Canal, Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 6 novembre 2014.