El PopArb més urbà

2.07.2012

Very Pomelo actuant al PopArb.

Dubto que l’entorn feréstec i frondós que descriu Arbúcies estigui gaire avesat a tanta i tanta música. Espero que la natura no se’n ressenti, de la sacsejada del Poparb, però els qui hi anem a parar ho fem com el nen o nena que, il·lusionat, viu el primer dia de classe. Les entrades, exhaurides ja fa setmanes, i la resposta del públic confirma que aquesta és una cita ineludible a la qual a cada edició costarà més accedir.

És d’agrair que tot i l’extens i concret muntatge de què es responsabilitzen els organitzadors tot plegat arribi a tan bon port. En aquesta edició hi ha petites millores del festival a nivell de serveis, que es van ampliant, i una encara impecable coordinació i puntualitat. L’única cosa en què servidora s’estranya és en el disseny i imatge del festival, que podria tenir molta més volada i originalitat tant pels programes de mà com pels cartells i objectes de merchandising. Ara bé, a banda de tot això, el que ens interessa és el cartell. Òbviament, més enllà de l’espai, tot festival es caracteritza per les seves propostes.

Anant al gra, diré que l’any passat va ser insuperable. Si més no, serà difícil igualar-lo. Hi tocaren els grans, els petits, els d’aquí, els d’allà, i els de més enllà. Afirmo, però, que aquest any no ha estat el cartell que jo somiaria per aquest festival. El PopArb es defineix com el festival que mostra l’escena pop que facturem a casa nostra, és a dir, entre contrades catalanes que travessen el principat. Si bé és cert que ha estat així, la tria dels grups ha anat en detriment de la nostra llengua. Només la meitat dels músics d’aquesta edició canten en català. No és per buscar les pessigolles, però no ho he pogut ignorar, sobretot tenint en compte la nit de dissabte, amb algun grup que fins i tot desvirtua la marca poparb que jo coneixia. Hi ha escenaris i escenaris, i crec que hi havia opcions més valuoses i opcions que de bones a primeres s’han de saber descartar. Potser, i només és una idea, l’espina surt del centralisme d’aquest any: molt pop barceloní, amb tot el que això comporta. Aquesta ha estat la injecció d’enguany, Arbúcies feta urbs de la música.

Dit això, tots hi anem a sentir de tot. Posaria la mà al foc que tothom va saber apreciar l’experiència de Quimi Portet; la genialitat dels grans Mishima; l’energia desvergonyida dels Surfing Sirles; la sublimitat de Maria Coma; l’efecte magnètic de Love of Lesbian; els entusiastes i efervescents Very Pomelo; els explosius Mujeres; i algunes altres bones propostes, però sens dubte, per sota de totes aquestes bèsties que, per mi, són talents imprescindibles.