El perfil esquerre

7.09.2012

Feia anys que no es veien. Més de deu, segurament. La va mirar amb un punt de luxúria i un altre de nostàlgia. Protocol·làriament es feren un bes a cada galta. Ell potser l’hauria abraçada a fi de sentir-ne els pits generosos i encara turgents. S’assegueren a taula amb la resta de convidats i aviat ell tornà al seu món de solitud. No poder sentir els comentaris del qui seia al seu costat ja no era cap problema aparent des de feia molts d’anys. S’abstreia i mirava. Cavil·lava. Recordava. Els altres pensaven que era poc xerrador, o misteriós, però no creien que fos un sull, o un antipàtic. Abstret, doncs, la tornà a mirar. Seia davant ell, un poc esbiaixada cap a la dreta, de manera que li podia contemplar el perfil esquerre de la cara, gastada pels anys, i per això més atractiva, amb una història d’amor a cada rua, amb una mort, un dolor, una eufòria, un crit, un orgasme. Sense cercar-ho, sense reprimir-se’n tampoc, es trobà immers dins l’aigua opaca del record. Li hauria agradat remembrar un sentiment, o una sensació. Quelcom abstracte que li hagués recordat com de molt la va estimar, o alguna altra cosa més concreta: un viatge plegats, un concert o un sopar. Però no. Li arribava només una imatge nítida, palpable, pròxima: primer en veia els plecs, sensuals, tendres, meandres del plaer, onades tumultuoses del goig; a poc a poc, acostant-s’hi com un gran zoom, en destriava aquella punteta meravellosa, sensual, d’una duresa una mica superior a les carns tan tendres que l’envoltaven i ja arran, a tocar, el foradet, l’orifici, el buit per on, coses de la natura, s’omplia més del gaudi amatori. Entre tot això, el sopar continuava. Ell feia estona que n’havia desaparegut, conduït per la imaginació i el silenci cap a l’arxiu sentimental de la seva vida. Absort encara, recordava el foradet màgic, aquelles parets de vellut per on introduïa amb mestria la seva llengua experta, que hi dibuixava ara un vuit, ara un sis, ara un nou, sempre amb moviments circulars que fregaven els murs originadors del plaer més salvatge. A cada dibuix, una mossegada subtil a les carns exteriors li feia vinclar, a ella, l’esquena de gust, de manera que el melic passava a ser el cim del seu cos ajagut i més esvelt que mai. Els pits tremolosos mostraven els mugrons erectes i les cames entreobertes eren un camp sembrat de puntets sensualíssims de pell de gallina. Minuts més tard, centenars de dibuixos després, el buit més sensitiu, el forat més sensorial, l’orifici del sentiment, semblava tornar petit, estrènyer-se cercant l’èxtasi mentre la llengua, tossuda, impertorbable i ardent, continuava el seu treball d’artesania creativa al voltant del foradet. Ella es contorsionava. Gemegava subtilment. Amb la boca oberta, cercava el moment que ell, amb mossegades alternatives, anava retardant alhora que augmentava l’excitació d’ella. Un crit sec, arrabassat de dins la gola com un pi vell de dins la terra, semblava haver-ho d’interrompre tot, però ell persistí, i ella continuà allargassada dins el clímax infinit, arrabassant des de la gargamella alzines, estepes, herbasanes, romanins, murtes, segons la intensitat de cada orgasme, fins que el llit era tot verd, i l’aroma d’aquelles plantes tapava de silenci el seu cos extasiat. – Rellom de porc amb bouquet de mongetes i xampinyons! El crit histèric del cambrer el tragué de dins el pou sord de la memòria. -Jo -digué sense gaire alegria. Amb el plat a davant, agafà els coberts, tornà a mirar-li el perfil esquerre i somrigué, admirat que, per molt que ho va provar, mai va aconseguir aquells resultats llepant-li l’orella dreta.

 

Twitter: @rieravives   Blog: L’estenedor