El peix solidari

18.08.2012

Sóc descuidat. Per a què ens hem d’enganyar? M’oblidava de posar el menjar al peix. És així. Sóc un impresentable. L’aquari el tinc al menjador al costat d’un gerani pansit, rovellat, apagat. Una tarda, quan vaig arribar a casa de la feina, vaig veure a l’aquari lluminós el peix taronja de costat, immòbil, ert. Mort apòcrifa. Vaig pensar que me l’havia carregat i em va entrar una suor d’assassí. Preocupat i cerimoniós el vaig agafar entre els dits amb tendresa i el vaig posar en una llauna buida de sardines que encara no havia llençat a les escombraries. Vaig canviar l’aigua de l’aquari amb compte i li vaig posar menjar. Vaig creure en l’impossible. Abocava el peix exsangüe des de la llauna i em vaig quedar esperant un miracle. Als trenta segons, el peixet taronja ressuscitat com un Crist amb escates, i jo no vaig poder contenir-me, em vaig posar molt content, exultant de felicitat, el meu cor bategava amb força, i els meus ulls, ja de per si vidriosos, es van omplir de llàgrimes bones. Durant un mes vaig estar feliç en la calidesa i molt atent a les necessitats del peix taronja. Displicent, diria. Una tarda vaig arribar de l’anodí treball i vaig veure el peix mort, diluït el taronja com d’aquarel·la, les escates erectes i deslluïdes, les ganyes pèrfides, bocabadat com si donés un últim petó de comiat, amb els ulls exhaustos o desorbitats per l’últim esforç, amb la cua retorçada pel rigor mortis, en el fons d’un aquari sense aigua, sec com un rostoll espinós del desert. No en vaig comprendre la raó fins que em va assaltar una pregunta: “¿Com era possible que el gerani que estava al costat de l’aquari fos una explosió de colors i de flors si jo mai m’havia recordat de regar-lo?”.