El pastís

Avui l’Alba fa nou anys. Aquell dia important en què, un any més, creiem tancar una etapa i començar-ne una altra.

Avui l’Alba fa nou anys. Aquell dia important en què, un any més, creiem tancar una etapa i començar-ne una altra. En el seu cas això és més intens, ja que tot és nou: la casa, el carrer, l’escola, els amics, el país. A vegades em pregunto per a qui és més difícil: per a ella, que és en aquesta edat tan fràgil en què tot agafa forma i alhora es trenca tan ràpidament, o per a mi, que em vaig endur una maleta massa lleugera per portar tota una vida, massa pesada per començar de nou.

Però avui és el seu dia, i com una bona mare li he preparat un pastís, l’únic pastís que sé fer, en realitat, i que aconsegueix que l’Alba, innocent, cregui tenir una mare pastissera; i he comprat menjar i alguns jocs, i els he posat al jardí, gairebé ordenats per colors. Ella s’ha llevat d’hora i ha volgut posar-se el seu vestit preferit i m’ha ajudat a preparar les coses, donant-me les seves opinions, tan ingènues i tan encertades alhora.

—Posar les cadires al voltant de la taula és avorrit… Les posaré escampades perquè cadascú pugui seure on prefereixi.

—Posaré un retolador a la taula i tu escrius els noms als gots perquè ningú no es confongui… d’acord?

A l’escola li han regalat una corona de paper amb el seu nom i un 9 enorme, com fan sempre amb tots els aniversaris, i l’Alba s’ha posat la seva corona, molt orgullosa, i s’ha assegut a la cadira més petita, enmig del jardí, a esperar. Estava preciosa i m’ha fet gràcia, tan òbvia i transparent, i li he fet una foto.

—La gent sempre arriba tard a les festes, no fan cas de l’hora que poses a la invitació perquè ningú no vol arribar el primer…

I encara que no ha dit res, he vist la incredulitat als seus ulls. Jo he procurat de seguir fent feina, com si encara estiguéssim preparant les coses, com si el temps no hagués passat d’aquesta manera tan enganxosa.

A vegades em sembla sentir un cotxe al carrer i intento amb totes les forces que el meu cos no demostri que el sento, que estic esperant. Llavors l’Alba s’aixeca, a poc a poc, amb la seva corona, tan elegant.

—Puc menjar-me unes quantes patates? Tinc gana.

I jo gairebé no puc mirar-la; m’admira la seva calma, la seva freda tranquil·litat, i em trenca el cor veure-la allà amb el seu vestit i la seva corona, menjant patates i tornant després lentament a la seva cadira, al seu tron de reina.

Mentre rento uns plats que quedaven, per fer alguna cosa, per poder donar-li l’esquena, m’eixugo amb la mà mullada una llàgrima inexistent.

Després penso que sóc injusta, que qui necessita alguna cosa és ella; i mentre vaig a abraçar-la sona sobtadment un timbre massa estrident.

La veïna ha vist els globus a la porta i sembla que la seva filla estava molt pesadeta, així que han decidit apropar-se. L’Alba bufa les espelmes amb la filla de la veïna, que no ha portat cap regal i la miro als ulls i no sé llegir-hi res.

Després menja pastís al meu costat i de sobte em mira, amb uns ulls brillants que es contradiuen amb el seu somriure:

—Encara quedarà pastís per repetir aquesta nit!

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació