El núvol que ens desbancarà

7.09.2016

Desbancar: En un joc, guanyar (als contrincants) tots els diners que hi ha a la banca.  (Diccionari de la llengua catalana, Institut d’Estudis Catalans)

El Núvol (Cloud) és una metàfora encisadora que no diu tota la veritat. Les dades no les estem deixant en un espai eteri a l’atmosfera, sinó en servidors que són propietat d’algú. És a dir, empaquetem quelcom tan íntim com la nostra informació i ho guardem a la butxaca d’un tercer, sovint grans empreses privades.

digital-388075_960_720Aquesta realitat recorda la banca, on es confien els diners a canvi d’uns serveis molt semblants: immediatesa d’accés, eliminació de les barreres geogràfiques, major seguretat i estalvi… Al sector financer es fan inversions amb terceres empreses i el client hi té poc a dir, d’aquests moviments, només l’esperança i l’ambició de veure créixer el patrimoni. Pel que fa al núvol, i entrant al món del big data, un pas lògic és donar un servei en què es dipositin les dades, les explotin i els clients tinguin accés als informes periòdics d’estratègia de venda, creixement, eficiència, etc. O ja és una realitat?

Ser conscients d’aquest paral·lelisme permet anticipar alguns escenaris i preveure’ls abans de replicar els errors que ja s’han comès. Perquè el problema no són els serveis, sinó valorar llurs condicions, en les quals s’ha d’incloure un càlcul de riscos amb l’equació que les empreses que allotgen els servidors puguin fer fallida. La solvència, ara mateix, dels prestadors de serveis cloud no es posa en dubte. Però això passava fins fa ben poc amb el sector bancari. Però cal afegir que, si als bancs hi ha dipositat «què tenim», al núvol hi haurà «què som». Per tant, és difícil quantificar quin cost tindria per als usuaris (particular, empresa, administració, govern…) la pèrdua d’accés a aquestes dades, moltes de les quals defineixen la seva identitat. O pitjor, la seva manipulació. La paraula rescat no hauria de sorprendre en aquest context, on informació dels ciutadans, clients i negoci pot esdevenir un hostatge.

Aquesta suposada fallida pot ocórrer per múltiples motius, ja sigui un tema econòmic o per aspectes legals, com va ser el cas de Megaupload el gener de 2012. Si la informació de l’administració que va executar el tancament s’hagués allotjat als servidors d’aquesta empresa, la resolució de tancament hagués estat la mateixa? Sorgeix el dubte sobre quin marge d’impunitat pot arribar a tenir un conjunt d’empreses en tenir la clau de la nostra informació.

Assumint que regular el lobby de les empreses TIC és difícil, es proposen tres línies d’actuació complementàries: l’ampliació d’una estricta legislació d’àmbit europeu sobre l’ús i accés a les dades, així com sistemes d’auditories a les empreses prestadores d’aquests serveis, especialment a Administracions Públiques; l’aposta per infraestructures públiques per allotjar la informació, com un banc públic, amb limitació d’espai si cal per a l’administració i les empreses; i la conscienciació sistemàtica sobre l’ús racional del núvol sense reduir el funcionament de lliure mercat.

Les auditories a les empreses Cloud esdevé una necessitat inajornable que ha de recaure a la responsabilitat –i no a la voluntat– dels nostres governants, tant pel que fa la solvència empresarial com a la seguretat de la informació on s’incloguin lectures dels registres d’accessos partint de la ISO 27001 de Seguretat de la Informació. Aquestes haurien de ser periòdiques, certificables i un requeriment per als concursos públics. Esgrimir la possibilitat de recuperar les dades i migrar-les a un altre servei és una falsa seguretat, ja que, si bé la transferència és possible, s’han d’adaptar aplicacions, eines, i formes de treball; per tant, no és ni ràpid ni banal. I no sembla suficient (sols) l’aposta per solucions tecnològiques com ara l’iArxiu (Administració Oberta de Catalunya) o l’Archive (Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas).

Pel que fa a l’àmbit domèstic o privat, cadascú és lliure d’escollir el servei. Però es troba a faltar una alternativa pública o privada similar a la banca ètica. Com a particulars, si volem un servei d’emmagatzematge de dades hem de pagar unes comissions abusives en forma de privacitat, tot confiant que no se’n faci un mal ús. Es troba a faltar una opció més transparent amb l’usuari, en què l’acceptació de les condicions sigui més flexible, i poder triar quines dades poden utilitzar (geolocalització, dades demogràfiques, hores de connexió, per exemple) i a quines no es vol que s’hi tingui accés (contingut de documents, adreces de contactes, agenda…). Paral·lelament, la formació sobre pràctiques i mesures senzilles de seguretat a particulars per no anar d’esma al núvol ha de superar, també, l’interès particular, i convertir-se en una eina de capacitació col·lectiva de l’actual societat digital.

El Cloud ofereix avantatges innegables, com els bancs. La dialèctica no és “núvol sí o núvol no”, sinó “núvol quan i com”. Però, confiar que no passi res és una temeritat i fer-ne ús implica sempre prendre decisions. Acabem de començar, els Petabytes d’informació allotjada encara no ens han desbordat. Som a temps de preveure una mala nuvolada… o potser el cloud ens desbancarà?

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Interessant article del que comparteixo tot el que dius. Tanmateix, com a tècnica en gestió documental, potser podries escriure’n un altre sobre la obsolescència de tota la documentació digital que depositem als núvols. Sabem que tan els formats dels fitxers (software), com les màquines que els poden llegir (hardware), duren molt poc, tenen un grau d’obsolescència que espanta. Tots tenim documents en formats molt populars en els anys 90 i que ja no podem obrir. Qui ens garanteix que els bilions de documents que es produeixen avui i que s’emmagatzemen en diferents núvols en formats com el PDF, Jpeg, Word, HTML… etc. es podran recuperar i llegir d’aquí 20 anys?

    Trobo que és un tema d’importància cabdal i que gairebé mai es tracta quan es parla de la documentació digital. Existirà una biblioteca digital consultable per a les futures generacions com ara ho són les que emmagatzemen paper? o estem condemnats a la desmemoria? Ens podries fer cinc cèntims de com està l’estat de la qüestió en els àmbits especialitzats, si es preveu algun format més durador o si simplement haurem d’anar reconvertint tots els nostres documents a formats nous cada pocs anys?

    • Hola, @Josep-Anton Monfort , el tema de la obsolescència (sobretot de formats) és un tema estrella en l’àmbit dels professionals de la informació: la preocupació sobre la preservació digital porta anys sobre la taula de debat. A dia d’avui, malgrat un grau d’implantació que considero insuficient, s’han arribat a algunes conclusions i propostes de solucions. És cert que la difusió ha estat en entorns reduits tot i ser un tema que ens afecta a tots. Li dono unes voltes i a veure si jo mateixa o algun altre expert recull en guant i es publica algun article sobre l’estat de la qüestió.

      • Moltes gràcies, Pilar. Segur que s’hi pensa però, com dius, aquesta reflexió no ens arriba fòra dels nuclis més especialitzats malgrat que ens afecta a tots. Estarà molt bé si ens en fas cinc cèntims o aconsegueixes que algun altre expert ho faci. I can’t wait… 🙂