En nom del fill

10.11.2012

És sabut que els francesos —almenys els que coneixem a partir de les seves creacions teatrals i sobretot cinematogràfiques— han explorat fins al fons la psicologia de l’ésser humà de l’últim quart de segle i de les conseqüències bones i dolentes que es desprenen del seu nucli de relació entre parents, amics i coneguts.

 

El nom al Teatre Goya Codorniu

 

La comèdia ‘El nom’ (‘Le prénom’ en versió original) —i dic comèdia amb reticència perquè fa la sensació que l’obra s’acosta també a la subtil tragicomèdia— és una altra de les múltiples històries que els veïns del nord ens han ofert sobre les relacions humanes com si es tractés d’un lliurament per fascicles.

‘El nom’ posa el dit a la nafra de les parelles que es troben en la franja de la consolidació de la familia convencional i com es projecten en els fills tots els desitjos sovint no aconseguits pels pares. Obra amb criatures de fons, doncs, absents de l’escenari, però presents en cada moment del discurs. Allà queda Yasmina Reza i ‘Un Déu salvatge’ —obra vista també en català al mateix Teatre Goya i adaptada al cinema igualment que ‘Le prénom’— amb el conflicte entre adults per una criaturada de pati d’escola dels seus plançons.

‘El nom’ de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière és tota una altra cosa perquè la guspira que encén la metxa és només… la reproducció d’una ecografia. Però ja des de la panxa de la seva mare, el futur nadó provoca un terrabastall que sorprendrà els espectadors per molt avesats que estiguin a veure reflectits a l’escenari les típiques picabaralles d’un sopar gairebé familiar.

Dues parelles —ell i ella germans— i un amic íntim des de la infància del dos queden en un sopar casolà gairebé de rutina. Vicenç (un agent immobiliari d’èxit i fortuna) i Anna (una dissenyadora de moda) esperen el seu primer fill. L’embaràs és tan efectista i evident que un tem que en qualsevol moment la mare pugui trencar aigües al mig de l’escenari. Però el que es trenca és la bona harmonia quan Pere (professor de literatura que no es treu els pantalons de vellut ni a l’estiu) i Isabel (una professora d’institut de població mitjana, bona mare i mestressa de casa) encaixen amb sorpresa el nom que presumptament en Vicenç i l’Anna han triat per al seu futur fill. Entremig d’ells quatre hi ha Claudi (un músic clàssic, de vestuari encarcarat i trombonista per més inri) que va ser acollit de petit a casa dels germans (Vicenç i Isabel).

L’obra té una estructura que avança suggerentment de sorpresa en sorpresa amb algunes petites pauses que fomenten el típic “ai, ai, ai” tan essencial en els guions televisius —allò que els espectadors ja saben i que els personatges encara no han descobert— i que activa la imaginació de la platea durant una hora i tres quarts de l’accidentada reunió.

Oberta amb una veu en off (la del mateix Vicenç) que situa cadascun dels personatges, el muntatge s’obre amb un debat que té pinta de teoria política universal a partir de la descoberta que el nom escollit per al nadó serà el d’Àdolf, així, paraula plana, amb accent a la À, per una pretesa herència familiar del pare de la mare de la criatura, holandès, de cognom Janssen, cosa que farà que, per qüestions de musicalitat fonètica, es pensi enregistrar-lo amb el cognom matern en primera posició: Àdolf Janssen Orteu.

I deia que el debat sembla polític perquè la relació del nom d’Àdolf amb el d’Adolf Hitler provoca una irada reacció del futur oncle de la criatura rebatuda amb una llista de noms prohibits per les seves malifetes criminals pel pare de la criatura: Joseph per Stalin, Francisco per Franco o Augusto per Pinochet, per esmentar-ne només tres d’entre una llarga rècula de noms maleïts.

Aquesta guspira desencadena que es destapin una sèrie de veritats amagades de temps que acaben posant en perill la relació de tots amb tots: marit amb muller, muller amb marit, muller i marit amb amic de confiança, germà amb germana, germana amb cunyada… Dir que es treuen els drapets al sol seria, en aquest cas, tirar massa curt.

Entendrà el pacient lector que el comentarista prudent no desveli quin intríngulis amaga el discurs de l’obra, que és complex i més profund del que aparentment pot semblar. És a dir: jutgem però no volem ser jutjats i, si ens jutgen, som capaços de menjar-nos el fetge de l’heretge abans que aquest sigui penjat.

I la referència local de tant de jutge ve a tomb perquè sobre l’esplèndid guió de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, el dramaturg Jordi Galceran ha reconvertit l’original francès, que es pot retrobar ara al cinema, en una obra de factura catalana on no hi falten algunes picades d’ullet que la fan pròxima als espectadors contemporanis: els barris estrets del Raval, el 4×4 com a luxe per circular per Barcelona, l’institut de secundària de Mataró, la segona residència de Ventalló —cau secret d’un secret que esclatarà a última hora!— la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’assasí de la ballesta Andreu Rabadán, i fins i tot —per a la memòria dels més granadets— el carisma mític del presentador Salvador Alsius conegut encara com l’home dels sants! Jordi Galceran afina l’atmosfera sense passar-se de rosca, només amb els trets imprescindibles perquè allò que transcorre a l’escenari aconsegueixi tenir el regust de realisme social contemporani que es respira al carrer.

Primera direcció teatral, si les dades no fallen, de l’actor Joel Joan, aquests dies present també a la cartellera cinematogràfica amb la realització de la pel·lícula ‘Fènix 11*23′ sobre la història d’Èric Bertran i la seva denúncia per internet als Supermercats Dia titllada de terrorista quan només tenia 14 anys. Primera i encertada direcció teatral, amb una posada en escena càlida —l’escenografia de l’habitatge de Pere i Isabel— i la seva doble faceta també com a actor gairebé protagonista, malgrat el caràcter coral de l’obra, que remata amb una gestualitat que va en augment a manera que transcorre la trama i que ell mateix tanca amb un minimonòleg a tall d’epíleg per explicar com va anar tot amb cadascun dels personatges després d’aquella nit tan moguda.

Tothom està al seu punt, a més de Joel Joan, en el paper de Vicenç, fatxenda, bromista i feble a la vegada. També Lluís Villanueva, en el paper de l’amic trombonista que descobreix que els altres l’anomenaven amb el renom de ‘la fallera major’ per la seva aparença homosexual. I també Xavi Mira, en el paper del professor encapsulat en la seva teoria intel·lectual que vol aplicar a tots i tothom. Paper més expressiu a l’hora dels silencis glaçats, que no pas amb paraules, el de Mireia Pifarrer, la mare embarassada, amb intervencions més fugaces que les dels altres intèrprets. I anades i vingudes atrafegades, de la cuina al saló i del saló a la cambra dels nens, de Sandra Monclús, l’amfitriona del sopar, presentada com una mena de Joana d’Arc de la igualtat femenina que es desperta com una fera arran del conflicte inesperat de la nit.

I tot per un nom, el d’Àdolf, en una estratègia dramatúrgica molt ben estructurada pels autors Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière, dramaturgs, guionistes i realitzadors francesos, nascuts els dos el 1971 —un d’ells fill del també realitzador Denys de la Patellière—, fundadors des del 2001 de la productora Onyx Films i autors, entre altres, dels guions d’adaptacions de clàssics com ‘Le Petit Nicolas’, de Goscinny i Sempé, o ‘El Petit Príncep’, de Saint-Exupéry. L’obra ‘Le prénom’, es va estrenar al Théâtre Édouard VII, de París, l’any 2010, i els mateixos intèrprets de l’escena l’han portada també al cinema amb la pel·lícula estrenada aquest any i en cartellera catalana aquesta tardor. Una coincidència que, lluny de promoure comparacions odioses, el que fa és reforçar de retruc les dues propostes.

 

«El nom», de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière. Versió de Jordi Galceran. Intèrprets: Joel Joan, Lluís Villanueva, Xavi Mira, Sandra Monclús i Mireia Piferrer. Escenografia: Joan Sabaté. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Txema Orriols. So: Damien Bazin. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Raimon Molins. Direcció: Joel Joan. Teatre Goya Codorníu, Barcelona, 8 novembre 2012.