El món de Ramon Llull al CCCB

12.09.2016

Patricia Gabancho ha visitat La màquina de pensar. Ramon Llull i l’Ars Combinatòria al CCCB, l’exposició que parla de la vida i l’obra del pensador mallorquí i la influència que té en el nostre segle: “Llull és un prodigi de perserverança, d’intel·ligència i de curiositat”.  

la màquina de pensar, cccb, ramon llull

Dos mesos després de la inauguració, he anat a veure la sofisticadíssima exposició La màquina de pensar, basada en el món de Ramon Llull i la seva Ars Combinatòria. Sofisticada inclús pels barems de la casa, que ja és dir molt. Estem en l’Any Llull, de manera que el repte era prescriptiu, tot i que la figura de Llull és molt difícil de vendre, més enllà del tòpic d’una vida moguda i plena de conflictes, és a dir, allò que es pot traduir bé en una sèrie de televisió com la de TV3 (que encara no he vist). Llull és un personatge portentós, però la seva obra ho és tot menys llegible, fora de tres o quatre títols, i considerant el públic habitual. El que fa gran Llull és l’ambició i l’Ars Combinatòria, precisament, aquesta màquina de pensar que tant va influir en els seus successors. Per entendre’ns, si hi ha tres o quatre cims de pensament al segle XIV i a Europa, un és Llull. Però el seu món és massa medieval per atreure’ns avui, excepte en nivells erudits i excepte en el que té de nuclear: el sistema. Llull és un sistema de pensament que resol de forma radical el problema entre la fe i la raó, consagrant aquesta última com a motor de coneixement.

L’exposició passa molt per sobre de la vida turbulenta de Llull. Jo sempre he afirmat que Llull és un perdedor, vist des del punt de vista dels seus propòsits: no aconsegueix res de res! Fins i tot quan arriba a veure el papa, i a entendre-s’hi com si fossin ànimes bessones, Celestí va plegar pocs mesos després, fastiguejat de l’ambient de la cúria. Això sí, a Llull el rebia tothom, anava arreu i era celebrat o vilipendiat, però hi tenia accés; una altra cosa és que li fessin cas. Això, en l’exposició no s’explica: el món actiu de Llull no hi és, se suposa que ja el sabem. Tot i que hi ha un conflicte que crec que és important i que en l’exposició se suprimeix: Llull, a Randa, rep l’encàrrec de Déu de buscar el mètode per convertir els infidels, entre altres coses menors. I ell fa l’Ars, en múltiples i successives versions, buscant l’eficàcia. Però no aconsegueix convertir ningú; per tant, està en deute amb Déu. L’home es desespera. I és per això que, ja ben madur, s’embarca cap a Tunísia i repeteix després el periple, fins i tot posant-se en situació de martiri. I, quan això tampoc funciona, busca reis i papes perquè muntin una Croada i acabin la feina amb l’espasa, allà on ell havia fracassat amb la paraula. És a dir, Llull no és exemple de tolerància, perquè està convençut de la superioritat de la seva religió. Llull és un prodigi de perserverança, d’intel.ligència i de curiositat.

Ramon Llull

Ramon Llull

Aquí és on l’exposició se’n surt amb honors. El món de Llull. Sales fosques, pocs elements, minimalista i alhora complexa, l’exposició produeix una mena d’embriagament interior que ens acosta a la ment de Llull, mentre sonen llunyanes lletanies que contribueixen a la introspecció. Tens la sensació que toques amb les mans, o amb la ment, una realitat un xic al·lucinada, una realitat paral·lela al món real. I aleshores tens els textos manuscrits de Verdaguer copiant L’Amic i l’Amat, les notes de Cirlot mirant de desxifrar l’alquímia –cosa que també va fer Llull, per més que l’acadèmia ho negui–, la lletra minúscula de Palau Fabre establint paral·lelismes intel·lectuals i també amb la lletra minúscula però antiga de Llull. I, més enllà, la màquina de càlcul de Leibniz, les construccions matemàtiques, els dibuixos de Dalí, tot un estol d’hereus de l’esforç sistematitzador de Llull, un homenatge tangible. Ens podem imaginar un món torturat, difícil, sense context, com un drama interior que és capaç de fer llum. En resum, una experiència preciosa però minoritària, que tanmateix hauria d’interessar a tothom. El públic del CCCB està ben a l’altura d’aquesta proposta: un grapadet de gent jove deambulava concentrada per les sales, obrint els porus a l’experiència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Ben vista la imatge que l’exposició fa entrar a la ment de Llull… en la mesura que això és possible. Una exposició minoritària que hauria d’interessar tothom… Sí, no hi ha manera de créixer si no és fent, com va fer Llull, per anar més enllà.

  2. Exposició molt recomanable, certament. A destacar també les alzines sureres de Perejaume, ballant com si fossin dervitxos, al so de la música dels goigs i altres melodies populars. I lamentar, entre les referències literàries, l’absència d’un esment al “Llibre d’amic” de Joan Vinyoli, un intent reexit d’explorar, com va fer Llull en el seu “Llibre d’Amic e Amat”, les possibilitats extremes del sentiment amorós.