El meu manifest

26.03.2017

Parlo des d’una veu múltiple perquè així vaig aprendre a fer teatre. Parlo com a actor, i com a director, i com a escenògraf, i com a il·luminador, i com a figurinista, i com a dramaturg, i com a professor, i com a tramoia, i com a productor, i com a promotor, i com a gerent… Parlo les múltiples veus que configuren el món del teatre perquè les he tastades totes, aquestes veus, i perquè m’és molt difícil entendre el teatre sense ser conscient que totes aquestes veus fan possible el teatre. Fins i tot us podria dir que parlo des d’una veu política quan se m’ha permès dissenyar polítiques teatrals que sempre han topat amb la gasiveria política del poder.

El Teatro CajaGranada sense espectadors

I penso! Penso en la raó de la diada, d’aquest ampul·lós “Dia mundial…” i del sentit que té celebrar aital diada. I se m’acut pensar que no és sinó un reflex de com s’entén la cultura, sempre al servei de l’efemèride o la moda. Però, i el dia a dia? Si el teatre, o la dansa, o la pintura, o la literatura, o… visquessin el seu dia a dia d’una manera normal, no hi hauria cap raó per a celebrar cap diada, perquè cada dia seria una celebració.

Però, hem de tocar de peus a terra i adonar-nos que les celebracions puntuals, amaguen tantes mancances educatives, l’escassetat de recursos que té l’educació i la poca voluntat per esmerçar-ne, siguin recursos públics o privats. Mesquineses de la vida!

Maldem per omplir les sales i hem fet tard. Perquè el públic fidel -no parlo del públic circumstancial que respon a un producte de moda o d’èxit puntual- s’ha de guanyar des del moment que l’home es capaç d’escoltar un conte i embadalir-se. Quin art suprem de la teatralitat explicar un conte! Un conte que desapareixerà perquè eduquem l’ésser humà en la terrible premissa que els contes només són per a infants.

Ens pensem que tot allò que fa olor a teatre és bo, i no és així. Quants avorrits espectacles he vist, més que no pas bons. I callo, per deferència, o per respecte, o per error, qui sap?

I confonem teatre i indústria fins arribar a anihilar tot allò que no passa pel sedàs dels carregosos i envitricollats protocols de les subvencions o els criteris dels industrials de la cultura. El teatre no és una peça d’una cadena de muntatge, tot i que un muntatge teatral està format per petites peces, o petites grans veus, com les que us deia al principi. No, no és un producte mecànic sinó una experiència creativa que necessita de l’ànima per emergir i sobreviure.

I vet aquí el secret de la seva perdurabilitat; com la incombustibilitat de l’ànima. Tot el demés són falòrnies i etiquetes que no ens calen.

El teatre que fem amb ànima, dia a dia, aquest és el teatre que val, i solament si som capaços de transmetre aquesta animositat podrem dir amb veu ben alta que el teatre forma part de les nostres vides.