El meu Cavall Fort

Ahir es va instal·lar a la Biblioteca de Moià l’exposició itinerant Cavall Fort, tan divertit com un joc, comissariada per Eulàlia Duran i Mercè Canela i que presenta un recorregut pels primers 50 anys de la revista. Avui dediquem l’speker’s corner a Cavall Fort amb articles de Jaume Aulet, Toni Tobella i Antoni Serés Aguilar, tres lectors nascuts a cavall dels anys 50 i 60.

Jo també llegia Cavall Fort és clar que sí. El primer número que conservo és el 166, de gener de 1970. Tenia, doncs 11 anys. Recordo perfectament que me’l comprava amb una part considerable de la minsa paga que els meus pares em donaven per passar la setmana. A vegades –ho confesso– havia d’escatimar els diners de l’esmorzar per poder comprar llibres i revistes. Potser és per això que he acabat amb un interès per la bona literatura que és inversament proporcional al que tinc per l’alta gastronomia.

Reconec que en els primers temps em fascinaven molt més les historietes gràfiques que no pas els escrits. Era un incondicional, sobretot, de les històries d’en Jep i Fidel, però també d’en Pitof i d’en Sergi Grapes (tot i que reconec que aquest últim a vegades em costava una mica d’entendre). Més endavant devorava ja la revista sencera: els contes, els petits reportatges sobre fets d’actualitat i també la secció «A la cuina falta gent», que em deuria reconciliar una mica –això no ho recordo– amb allò de la gastronomia.

Un cop vaig llegir que convocaven un concurs de redacció i m’hi vaig presentar. No vaig pas guanyar, però vaig rebre una carta de la redacció felicitant-me per haver-m’hi presentat i recomanant-me que no perdés l’interès per l’escriptura. Recordo que llavors la carta em va fer un cert efecte. També és veritat que un altre dels propòsits de la missiva era aconseguir nous subscriptors. I me’n vaig fer. Durant uns quants anys –una altra confessió– destinava una part de les estrenes nadalenques per pagar-la. No és que els meus pares no estiguessin per aquestes coses, però la veritat és que no se’m va ni acudir de demanar-los finançament. Em semblava que era una bona manera d’invertir els estalvis. I no em penedeixo gens d’haver-ho fet. Estic segur que aquells anys de lectura de Cavall Fort van ajudar molt a formar el meu interès per la llengua i la literatura, cosa que avui és el que em permet tenir el plat calent a taula. No em direu, doncs, que no va ser una bona inversió!

Podria semblar-nos que aquell lema de la revista («una prova d’amor i de respecte envers els nois i noies que l’han de llegir», cito ara de memòria) és desfasat o carrincló. Doncs no: jo el trobo perfecte. Tant per la banda de l’amor com del respecte. Què donaríem perquè fos el propòsit de les propostes que bombardegen els nois i noies d’avui dia!