El metre de platí irídic

5.05.2017

En aquest article, amb amenitat i rigor, Ramon Folch explica quin és l’origen de la unitat de longitud coneguda com a metre. Als que tenim una certa edat fins i tot ens sona allò de la barra feta de platí i iridi que gairebé ni es dilatava ni es contreia. Una barra que es guardava a París i que, com que a penes canviava de mida, servia de patró. Va servir de referència entre 1889 i 1960, fins que es perfeccionà el sistema mètric decimal i el metre passà a definir-se d’una forma més complicada: “la longitud del trajecte recorregut per la llum en el buit durant un interval de temps d’1/299.792.458 de segon”.

Els meus avis se sentien més còmodes amb l’aimina o l’arrova que amb les hectàrees i els kilograms, però el sistema mètric decimal va fer gairebé tabula rasa de totes aquelles mesures antigues. Doncs bé: fent una analogia lingüística, sembla que el castellà sigui cada cop més la barra de platí irídic amb la qual s’ha d’amidar el català tant sí com no.

M’explico. Darrerament hem viscut una polèmica entorn a l’ús dels senyals de trànsit bilingües (en català i en castellà) al municipi d’Esplugues. En aquesta ciutat que governa el PSC, es va aprovar el 2 de maig una moció de Ciutadans que perseguia bilingüitzar tots els senyals de trànsit del municipi a partir d’octubre. Val a dir, en primer lloc, que no serà l’única ciutat del país amb senyals en català i castellà. A Castelldefels, per exemple, ja és així. En segon lloc, s’ha de dir també que, com recorda l’alcaldessa del PSC d’Esplugues, la llei de Trànsit estatal és meridianament clara: els senyals han d’estar, almenys, en castellà. Així que, bo i que els socialistes diuen no compartir el contingut de la moció, l’aplicaran no per allò dels problemes reals de la gent que preocupa Ciutadans, sinó per complir la llei. De moment, doncs, tant és que la Direcció General de Política Lingüística hagi explicat que “el marc legal vigent permet que els textos addicionals als senyals de trànsit estiguin redactats exclusivament en català i que la seva infracció sigui sancionable”.

Des del món sobiranista n’hi ha que s’han exclamat perquè, al capdavall, el català i el castellà són dues llengües molt properes, gairebé coincidents: Zona esportiva/Zona deportiva, Zona de càrrega/Zona de carga, etc. I aquí és on sorgeix la meva pregunta: i si no ho fossin? Si no fossin tan semblants, el català podria seguir sent considerada llengua pròpia del país de forma tan generalitzada i utilitzar-se en senyals de trànsit sense companyia del castellà? Es tolera per la semblança i perquè el monolingüisme en català de molts senyals són una nosa al capdavall inofensiva? En altres paraules: és el castellà la barra de platí irídic amb la qual s’ha de comparar constantment el català? Si s’hi assembla, es tolera; si no, discrimina.

Imaginem-nos la situació lingüística d’altres països. El País Basc, per exemple. A les ambulàncies hi posa “anbulantzia”. Com que és una paraula gairebé calcada al terme castellà és tolerable? I si no s’hi assemblés? Per què el criteri per admetre que una llengua peninsular s’utilitzi sense traducció al castellà ha de ser que l’entenguin els castellanòfons monolingües que ho volen seguir sent? Tenen cura a Alemanya de triar sempre mots al més acostats possible a l’anglès, no fos cas que algun anglòfon no entengués un rètol en alemany? Al nostre país, com és obvi, una mesura com la d’Esplugues en relació amb els senyals pretén facilitar la vida a qui hi vol viure ignorant el català. Com ja ho fa en la resta d’àmbits de la seva vida. Amb comoditat: no sintonitzant els pocs canals en català, anant a veure al cinema qualsevol pel·lícula, demanant la carta als restaurants sense sorpreses idiomàtiques, contractant serveis per telèfon en la seva llengua, llegint la cara que prefereixen del full que arriba de l’escola amb la informació en català i castellà… Vivint sense entrebancs lingüístics, plenament en castellà. Com ho podrien fer a Toledo.

En darrera instància, doncs, el que vull dir és no només que em sembla perfecte que el català no s’acompanyi sempre de la crossa del castellà, llengua que en molts àmbits arracona el català fins a convertir-lo en una llengua optativa. El que m’agradaria és que els catalanoparlants, ho siguem inicials o d’adopció, no exercíssim a diari la subordinació lingüística. Un marc mental de subordinació que també té interioritzat, fins al punt de no adonar-se’n, tothom que diu que, al capdavall, Girona és gairebé com Gerona. I què? S’ha de dir clàusules sòl a les clàusules terra? S’han de convertir tots els lampistes en fontaners? Si Wittgenstein hagués estat català, en comptes de dir que els límits del seu pensament eren els del seu llenguatge, avui diria que són els que indiquen les marques de la barra de platí irídic: els límits del castellà.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Llàstima dels errors culturals inclosos en l’article, ja que li treuen valor. El metre no va nèixer l’any 1889 sinó l’any 1795, a França. Va nèixer en el sentit que es va convertir en unitat oficial de longitud. Per cert, en la seva realització hi participà el científic català Francesc Aragó. Aquest primer metre tenia una definició diferent de les dues esmentades en l’article.
    Però l’any 1960 la definició no es canvia a l’esmentada en l’article (la distància recorreguda per la llum en un cert temps) sinó a una altra novament diferent. Aquesta diu: “Un metre inclou una determinada quantitat de longituds d’ona d’una certa llum (una llum emesa per àtoms de l’element químic criptó-86)”.
    L’any 1983, ara sí, la definició es canvia a l’esmentada en article.

    En l’escrit de l’Andreu hi ha encara un altre error de més magnitud, ja que no és de ciències, sinó de lletres. La frase que relaciona el límits del pensament amb els límits del llenguatge no és de Kierkegaard sinó de Wittgenstein. Aquesta frase, aquest pensament, està molt ben explicada en un article publicat a Núvol fa poc més d’un any (http://www.nuvol.com/opinio/educar-sense-literatura/)

    Acabo amb un comentari de gust purament personal. A mi m’encanta el mite grec de Procust. M’agrada perquè explica de manera gràfica molts comportaments humans. Aquesta és la metàfora que jo hauria emprat per descriure la subordinació buscada del català al castellà, en lloc de la barra de platí irídic (platí amb un 10% d’irid¡).