Un home i un violí

23.06.2012
Jo confesso

Jo confesso, de Jaume Cabré.

Jo confesso és el relat que fa Adrià Ardèvol quan comença a detectar els primers símptomes de la malaltia degenerativa que acabarà amb la seva vida intel·lectual.

Adrià, nascut a Barcelona l’any 1946, és un individu singular, un superdotat: parla deu idiomes, toca el violí, escriu llibres erudits i ha heretat de son pare un afany, més que de col·leccionista, de recol·lector. Des de les primeres pàgines de la seva confessió sabrem, a més a més, que és també un home solitari, poc estimat des de la infantesa i carregat amb un fort sentit de la responsabilitat.

Al costat d’Adrià Ardèvol tenim un altre protagonista tant o més important: un violí construït a Cremona el 1764 per Lorenzo Storioni. Un instrument de valor històric i econòmic incalculable del qual és posseïdor Adrià i que porta associada a la seva existència una tèrbola trajectòria de robatoris i crims.

Amb aquests dos elements –un home i un violí- l’autor va desplegant davant nostre una estremidora reflexió sobre el Mal –amb majúscula- i la seva constant presència al costat de l’ésser humà.

Jaume Cabré ha escrit una novel·la total i sense concessions, ambiciosa i, alhora, engrescadora. Una veritable catedral narrativa. Amb un centenar llarg de personatges, un miler de pàgines i un argument que s’endinsa en el pou del temps fins a mitjans del segle XIV i que s’acaba en l’època actual. Al llarg d’aquest extens arc temporal el lector s’anirà trobant amb un repertori molt complet de les diverses tipologies del Mal i, sobretot, de les maneres com el Mal ha estat posat a la pràctica de manera institucionalitzada al llarg de la Història. Més concretament en determinades maneres d’actuar de l’Església, en determinades maneres d’actuar de l’Islam, en la Inquisició i, per antonomàsia, en el nazisme.

Per potenciar l’interès que es deriva del desenvolupament argumental Jaume Cabré ha aplicat una sèrie de recursos tècnics encaminats a accentuar la idea d’unitat temàtica. Una precaució sàvia i necessària en un text de tanta extensió i amb tants episodis narratius diferents incorporats.

Cabré empra l’alternança de la persona narrativa –de primera a tercera, i a l’inrevés- en un mateix paràgraf que va arribar a la plena maduresa expressiva a “Les veus del Pamano”. És un recurs que, un cop el lector l’ha assumit, li permet entrar i sortir de la subjectivitat de la veu narradora i li aporta una rica visió panoràmica de cada situació.

Aquest recurs es complementa de tant en tant amb diàlegs creuats entre diversos personatges que no sempre coincideixen en el lloc o en el temps. Tot plegat –argument i tècnica- encaminat a reforçar la gran idea que dóna raó d’existir a “Jo confesso”: l’existència del Mal no és patrimoni d’una època, d’un ideari o d’un lloc en concret.

Estem davant d’una novel·la que ens dignifica com a cultura i que perdurarà amb el pas dels anys. Per si li serveix a algú diré que jo ja fa temps que la vaig posar a la prestatgeria del passadís de casa. Just on hi tinc tots els clàssics.

Blog: Totxanes, totxos i maons  Twitter: @joanjosepisern