El llaütista i la captaire

Una novel.la que captiva el lector del principi al final tant per la potència com per la irisació del seu flux narratiu.

Diguem-ho d’entrada: aquesta de Jordi Llavina és una novel.la que captiva el lector del principi al final tant per la potència com per la irisació del seu flux narratiu. La llegim abduïts per la textura d’un teixit verbal d’una tal riquesa en tots els seus registres que no podem sinó avançar rabejant-nos en tota la plètora d’epifanies, metàfores, símbols i correspondències amb què l’autor mina el seu text, i alhora deixant-nos dur pels enforcalls successius de digressions amb què el fa implosionar tot sovint.

Uns focs d’artifici tan enlluernadors com fugaços? No, la seva qualitat més vistent procedeix sens dubte de la mirada escrutadora a què la veu narradora sotmet el seu material narratiu: el de les relacions humanes, i, més en concret, dues d’amor successives que cobreixen gairebé sencera la dècada dels trenta anys del personatge principal, un lletraferit molt més vulnerable que les seves dones. Uns ulls inquisidors que tot ho repassen i arreu es fiquen, fins en els més petits intersticis, convençuts com estan que l’aparició de sentit pot produir-se a través d’allò més insignificant. Una nina, un pèl, un tampó, un pestell, un jersei o unes pigues. Per a una tal mirada no hi ha material de rebuig, i aquesta és la seva grandesa, i, de retruc, la de la novel·la que se’n deriva.

La veu del narrador és doncs tota ulls, però de la mateixa manera que “la ben assortida panòplia d’una ossamenta encara jove” porta de corcoll el personatge principal de l’obra, així el lector tot sovint s’extravia amb l’ossamenta del cos verbal del text que té davant, i per això mateix arriba a pensar, com el personatge en qüestió, que “mai en un cos no se li havia fet tan present la naturalesa dels ossos”. Ara bé, certs capítols són autèntics pezzi di bravura en què l’autor fa el seu do de pit particular: el de les dues llúdrigues caçadores en acció, o bé el monòleg del linotipista a qui se li ha penjat la filla.

Tota ulls i tota oïda és la veu del narrador: el curiós d’aquesta obra és que, més que no llegir-la, un l’escolta. I l’escoltem perquè en el fons ens l’estan contant, i d’aquesta juxtaposició de registres se’n desprèn una tensió d’allò més convincent per al lector. Gràcies a una irrefrenable tendència expletiva, el text se’ns endú per viaranys inesperats tal com ho fa una bona conversa, però és que El llaütista i la captaire (Amsterdam, 2013) en va plena, de bones converses. De profanes i de sagrades. Converses entre personatges que, d’una forma o altra, naufraguen en les seves vides. Decebuts, desenganyats o definitivament vençuts. Els més joves, pels corrents incontrolables de l’amor; els més grans, pels assots de la pròpia vida. D’aquí la citació inicial de Hölderlin: “També tu volies coses més grans, però l’amor / ens sotmet a tots, el sofriment doblega amb més força”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació