El joc

15.06.2012

Plovia. Els colors acabaven mudant en foscors esblaimades. Els carrers, una escala de grisos, lluïen llambordes que el temps colgava. De tant en tant es cobrien d’un tel aquós d’aspecte cromàtic molt viu. Es podia veure un cel violaci enteranyinat de boirines. El sol, mandrós, vivia adormit en algun racó. Ell s’havia llevat d’un somni vestit d’alquímia, abans de barrejar malves, òxid de ferro i el dors d’una sargantana cendrosa amb les llàgrimes d’alguna jove. Provava d’aconseguir allargar la durada del seu joc diari. De ben segur, en una altra de les seves vides conegué l’admirat Fulcanelli. Amb temps havia assolit la clau de la transformació que li procurava el joc. Només podia jugar, però, els dies de vent de llevant. Durant la nit anterior calia trobar lluna en quart minvant. Aquella meitat il·luminada mirava en la mateixa direcció que el vent bufava: de llevant. Esboirat, caminava perdut entre la gent apressada. Una ventada li esbullà la cabellera i desajustà el parrac de sarja que duia a manera de gec. Massa sovint amb la panxa buida, era esvelt per força. Els ulls es passejaven pels aparadors d’alimentació. La gana apretava donant voltes pels vidres de les pastisseries, tot jugant a imaginar el gust d’algun producte. Anar tirant era un repte.

El joc s’anava convertint en el centre d’estones canviants, de moments de nit, d’hores baixes. Decidí d’anar a la platja per tal de poder contemplar tranquil aquella gran massa d’aigua salada, plana aleshores. Es tragué la roba amb calma i se submergí de pressa en el mar. Era fred. De mica en mica, els ulls se li anaren fent més grossos, envoltats de relleus radials. Aviat comptà amb aletes com a extremitats i el cos, amb l’esquena d’un verd blavós intens, de costats i ventre argentats, es cobrí miraculosament d’escata. Posseïa ja respiració branquial i es disposà a nedar. Resultava una criatura pelàgica de llom brillant ben curiosa. Un rèmol brunenc i tacat li passà a la vora. Solia trobar sardines, que remenaven la cua prop d’ell quan un sarg les seguia. Calia afanyar-se perquè l’efecte durava només algunes hores. Així pogué conèixer el món marí. Immersió rere immersió, l’activitat constituïa una exploració subaquàtica sempre imprevisible i interessant.

La recerca era doncs el seu passatemps preferit. Entenia l’existència com un aprenentatge continu. Una curiositat il·limitada li feia costat a tota hora. Voltat d’incertesa, preguntar no el descansava en cap moment. Mai lliure de controvèrsia,
esdevenia un bruixot desconegut.

Sense saber-ne el perquè, l’ànima se li anava esvaint, estona rere estona, en el cos menut d’un peix. Ben a poc a poc en quedà tan sols el record d’un home. L’ésser es marcia en cada escata i, alhora, en naixia un altre; ara diferent, a voltes amagat. Només calia mirar-lo. Amb ulls nous sempre, sense dolor, farcits de desig, enterament confessable, real de debò i, al mateix temps, imaginat i imaginable, un punt d’inexistència palpable, una metàfora que lentament es cossificava, l’actualització d’alguna idea perduda. Aquest era l’origen del peix: incomprensible, del tot màgic.

Havia d’acabar el joc del dia. Un home s’assegué a les roques deixant anar una canya a l’aigua. Aquell peix passava ben a prop de l’ham i l’esquer li fou tan atractiu que decidí de mossegar-lo. El pescador retirà la canya i observà satisfet el seu sopar. Faria un bon àpat. Vivia prop de la platja. Aviat cuinà el peix. Mentre sopava mirava la lluna. Justament ella fou un dels elements cabdals de l’encanteri. I era també la mateixa, en aquell moment, una part de la vida d’aquell home. Del peix n’ignorava la història.

Com tantes vegades, el desconeixement acaba canviant les coses, inventant realitats diferents, disfressant a la fi. Aquell home que passejava els seus ulls afamats per un aparador de pastissos era ara el sopar d’un pescador hàbil. A través del joc, la gana d’algú es tornava l’aliment d’algú altre. Pel que sembla, jugar amb foc no havia estat una bona idea. I, jugant, jugant, al bruixot li faltà temps per a tenir-ho en compte.

Etiquetes: