El gran Gran Manel

22.07.2012

El Gran Manel

 

Hi ha música que té ànima i d’altra que es cuina en freds laboratoris. A les pàgines (és un dir) de Núvol llegeixo la crítica d’Oriol Rodríguez sobre el disc del Gran Manel. Que si Tom Waits nostrat, que si blues lisèrgic. Interessant. Cerco una miqueta més i escolto el disc sencer a la plana personal de l’artista. És llavors quan sé quina de les dues classes de música fa el Gran Manel.

El disc és rodó, molt sòlid, gravat de principi a fi amb la mateixa veu, una veu pròpia i inconfusible. Melodies hipnòtiques, guitarres profundes, soroll de final de la nit. És com sortir de copes amb Johnny Cash i passar la ressaca amb els Sonic Youth. Una obra sense concessions al sentimentalisme, però alhora estranyament lírica.

Estic temptat de pensar que el material s’ha gravat en un parell de sessions, gairebé improvisant, com correspon a una opera prima en la qual l’autor pot treure tot el que fa molt de temps que té al pap. “Mierda de ciudad” és un himne entre el country i el punk. “Tu vida es un fraude” és una oda als perdedors, “Tengo una mujer tan buena”, és una apòcrifa versió de Robert Johnson, “Contraté a un asesino a sueldo”, una broma macabra que podria haver imaginat el mateix Jim Thompson.

Escric un correu al Gran Manel. Felicitats, és boníssim. El Gran Manel em respon: gràcies Andreu, és per comentaris com aquest que he deixat per a més endavant l’extinció de la humanitat. Bona resposta. Li pregunto sobre les seves influències, quins músics li agraden. Em passa una llista interminable i al final descobreixo el que és evident,  no són els altres, és ell. La vida i el seu particular humor són les seves majors influències.

M’explica el Gran Manel que fa temps que s’ha de moderar amb el beure i això li va servir fer un tema que ha batejat com “Aropurinol blues”. “Apocalypsis Blues” es basa en una sentència de Carlos Jesús, el missatger del planeta Raticuli. A “Mierda de Ciudad” parafraseja Dylan i la seva cançó protesta, sense certa ironia. M’explica que el seu escriptor preferit, amb qui té contacte, és Javier Tomeo, home d’humor surrealista i monstres asimètrics, perquè tenen una manera de veure les coses similar. Ho puc entendre (em sembla).

Continuem parlant (per dir-ho així). Em diu que el disc es va gravar de febrer a novembre del 2011 i que sabia exactament el so que buscava. Blues domèstic, molt low i farcit de soroll. Ell ho té clar. També he llegit en una entrevista que encara li queden trenta temes a la recambra. Però em diu que no, que només són vint-i-un. De debò, només vint-i-un.

El Gran Manel és un sentimental, com a bon perdedor, i a la seva dona, la Verogazing del darrer tema del disc, la considera, sens cap dubte, la seva musa i salvadora. Perquè és complicat salvar-se sol i encara una cosa més: el Gran Manel no fa concerts. Per a mi això no és un hobby, m’explica, és una cosa que havia de fer. Potser a finals d’any farà algun bolo, convidat pels amics de Bad Music Blues. Fins aleshores estarà massa enfeinat traslladant-se de pis. Doncs bon trasllat gran Gran Manel. (i un regalet).

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. El artículo esplendido y con gran calidad literaria, digno de un articulista de primera. Pero para mí, el Gran Manel es un fabricante de ruidos y con una voz de cazalla de taberna marinera con olor a humedad y ambiente de humo de cigarrillos liados a mano.