El gos

No vull animals a casa, va cridar la Montserrat. I la Vinyet, la filla, va deixar de fer el ploricó. I no volia animals a casa per una bona raó.

No en recordava res, d’aquell estiu al mas. En canvi, la mare ho va veure tot i quan el pare va sentir els crits, la galleda va caure dins el pou, l’àvia es va fer un tall al dit, l’avi es va ennuegar i ella es va despertar.

Per Nadal, l’avi els va trucar dient que estigueu a l’aguait en venir, perquè diuen que corren llops pel poble. Aquella nit, després d’un brou exquisit, de nadales, de versets i de Tió, es van sentir uns lladrucs que van pertorbar el son profund de la família. L’avi va agafar el bastó. En Joaquim va ser el primer a baixar les escales i va obrir la porta. L’avi, en veure’l, li va fúmer una bona bufetada. No ho tornis a fer això, em sents? El pare va agafar el bastó a l’avi: faci’m el favor, obriré jo. La por li va fer creure que l’animal que tenia davant dels ulls era, veritablement, un llop. Però només era un sac d’ossos mig coix. L’àvia i la mare es van entendrir en veure’l: el gos es quedarà fins que recuperi les forces, van acordar.

El Gos es va refer en poc temps. En Joaquim era qui jugava amb ell: pal amunt, pal avall. L’àvia li va fer prometre a l’avi, davant del seu nét de sis anys, que tindria cura del Gos.

Quan va arribar la calor i la polseguera del cotxe que s’acostava al mas, el Gos va moure la cua d’alegria i va agafar embranzida per rebre en Joaquim. Durant el sopar, l’avi comenta al pare que la riera s’ha assecat i que podria ser perillós, fins i tot a mi em fot vertigen, t’importaria d’ajudar-me a col·locar unes tanques? El pare hi va estar d’acord, si vol ho comencem a fer demà, sempre que no ho fem quan el Sol pica més.

L’endemà al migdia en Joaquim jugava amb el gos, content amb la llengua a fora, a empaitar-se mentre la mare adormia la seva germaneta, l’àvia, que tallava meló, li demana al pare que ompli les ampolles de plàstic que li havia deixat al pou i l’avi s’omple un got de vi.

Ara juguen a pilota. El gos corria, saltava i l’agafa abans que toqués a terra. En Joaquim aquesta vegada es proposa llançar-la molt i molt lluny. Gos, busca-la! I amb forces que no sap d’on van sortir, la va enviar ben lluny. El Gos però es va quedar quiet. Doncs si no em portes la pilota, et quedes sense sopar. Resignat, en Joaquim va anar a la busca i captura de la piloteta. I li va ser difícil trobar-la perquè s’havia precipitat per la riera seca. Baixaré per aquí, va pensar el nen.

La mare ho va veure tot i quan el pare va sentir els seus crits, la galleda va caure dins del pou, l’àvia es va fer un tall al dit, l’avi es va ennuegar i la Montserrat va arrencar a plorar. El nen, amb grans traus per tot arreu, no es movia. El Gos va ser el primer a arribar: li va llepar la cara, les ferides, li rebregava la samarreta… El pare com va poder va arribar a la vora del seu fill: Joaquim! La mare va deixar que la Montserrat plorés, plorar era vida i esperava que el que havia vist des de la finestra de l’habitació dels nens no fos veritat: Joaquim, plora! El gos, inquiet, s’estava amb l’àvia que tremolava tota. L’avi, fet una fera, va agafar l’escopeta. Llop de merda! Fot el camp d’aquí!, li va cridar al pobre animaló mentre li clavava una puntada de peu al ventre. Com tornis, et juro que…! El gos va fugir vés a saber on, perseguit pel malestar de la culpa i per tres trets. No el van tornar a veure mai més.