El futur del passat

8.06.2016

Arribo de bon matí al taller, a punta d’alba, em cordo els botons de la bata blanca i encaro els fragments de còdex que m’esperen a la taula des d’ahir.

Fases de la restauració de documents | Foto: Berta Blasi

Fases de la restauració de documents | Foto: Berta Blasi

Es tracta de pergamins amb notacions musicals que s’han conservat fins avui perquè algú, fa set-cents anys, va creure que no tenien prou valor i els va reutilitzar (això que ara està tant de moda) per enquadernar un seguit de documents que, en aquell moment, per a ell, en tenien més.

M’assec a la cadira i desplego les eines: paletina, esponja de fum, bisturí. I, amb molt de compte, anys de pols i brutícia van desapareixent del pergamí. Mentrestant, al costat, una litografia de Martí Bas amb unes senyoretes es miren tot el procés. Demà els tocarà a elles.

Si la missió d’un arxiver és conservar, organitzar i difondre la informació de la documentació d’un arxiu, la del restaurador és preservar-la físicament perquè les futures generacions puguin gaudir-ne com en gaudim nosaltres.

Allunyada de la visió romàntica que se sol tenir, la feina de la restauradora (així, en femení, perquè la majoria som dones) és molt més científica que artística. Valorar el nivell del pH dels suports, analitzar químicament la deterioració de les tintes manuscrites per a controlar l’aparició del Fe(II), les neteges amb nanopartícules, la identificació de les fibres que componen el paper amb el microscopi o la naturalesa de l’aprest original amb químics reactius… La restauradora és una professional altament formada que acaricia moltes disciplines i que col·labora sovint amb experts de diferents sectors sempre pensant en el bé de l’obra que té a la taula d’operacions.

La nostra missió és donar futur al passat, aquell passat que els arxivers custodien, descriuen i difonen, perquè els fills dels fills dels nostres fills tinguin el privilegi de poder estudiar els documents originals tal com varen ser escrits segles abans. Per això, cada arxiu té, o hauria de tenir, una restauradora de capçalera que conegués l’historial clínic dels documents per a poder diagnosticar-los i prescriure’n un tractament ajustat per a cada cas.

En el món digital que ens atropella, el valor de l’obra original rau en els detalls que, ara per ara, no capten els sensors òptics. La informació addicional que ens aporta poder analitzar físicament i químicament el material que utilitzaren en fer el paper o les tintes, les llavors que queden entre les pàgines dels llibres o les restes de pol·len, ens permeten conèixer, entre moltes altres coses, les vies de comerç, la fauna i flora de l’època o els viatges que els llibres han fet abans d’arribar on són.

Cobreixo els pergamins amb paper secant, penjo la bata blanca a l’entrada i tanco les llums del taller, fins demà.