El dibuixant de còmics

El dia començava a clarejar.  En Pol estava assegut a la butaca del seu estudi.  Dormia. Alguns dibuixos inacabats estaven escampats per la taula.

Penjats a les parets hi havia dibuixos importants per a ell, també algun retall de diari i alguna fotografia. En un lloc destacat, perfectament emmacat, el títol que l’acreditava com a professional del dibuix.

El dia anterior s’havia quedat treballant fins tard. Estava acabant un còmic especialment dur per a ell. Quan es va despertar va veure el tamboret  on treballava per terra i, al seu costat, un full arrugat del còmic. Era un dibuix que mostrava una cara horrible. Un ull visible i l’altre ocult pel plec del paper arrugat.

El gran finestral tenia les cortines obertes i mostrava una bona vista al parc.

Estava malhumorat. Es va apropar a la finestra per mirar el parc. Ho feia diverses vegades al dia.

L’estudi era espaiós. Al racó oposat hi havia una altra taula i dos sofàs on rebia les visites.

Feia dos mesos que la seva editorial li havia encarregat un còmic. En Pol estava acostumat a escriure i dibuixar els seus propis còmics però aquesta vegada l’encàrrec ja tenia el guió fet. Aquest guió el va trasbalsar des de la primera vegada que el va llegir. Li hauria agradat no fer-lo però no el podia rebutjar.

Com més avançava en la història, en Sam, el protagonista del còmic li avivava els seus propis records amagats. A vegades el veia de forma tan real que era incapaç de seguir.

La nit anterior en Pol s’havia disposat acabar el treball però li va ser impossible completar l’últim full. En un rampell el va arrugar, el va tirar a terra, va caure extenuat  a la butaca i es va adormir. El tamboret també havia caigut.

Va obrir la finestra, tenia calor. Es va mirar les fotografies penjades a la paret. Una era del dia que van publicar el seu primer còmic. Una altra era d’ell i la Cris, estaven somrients. Havia estat molt feliç amb la Cris però ja havia desaparegut per sempre. També el que havia estat el seu amic, l’Ivan, havia desaparegut. 

El corrent d’aire va fer que un esborrany que hi havia sobre la taula volés a l’exterior per la finestra. El va seguir amb la mirada. Va veure com queia a terra, just al costat de l’om del parc. Es va tornar blanc. Una noia que passejava el gos el va agafar i se’l va mirar. Tot seguit el gos va començar a bordar fort al costat de l’om. En Pol es va paralitzar. Què hi feia aquell gos al costat de l’arbre? Fora gos, marxa, vés-te’n!

Els forts lladrucs del gos van cridar l’atenció del vigilant del parc. S’hi va acostar just quan el gos començava a furgar la terra.

En Pol estava nerviós. Va tancar les cortines.

Per una escletxa, però, entrava un raig de sol que il·luminava el dibuix. En Pol va tornar a veure la cara d’en Sam. L’horrible cara desencaixada el mirava i reia fort. En Pol es va tapar les orelles i va tancar els ulls. Quan els va tornar a obrir per destruir definitivament el dibuix, en Sam havia desaparegut del full.

En un dels sofàs oposats, s’entreveia, en la penombra, una figura còmodament asseguda que reia.

El so d’una sirena de policia s’apropava més i més.