El dia que em vaig fer falangista

14.04.2015

Avui Jordi Amat ha presentat ‘El llarg procés. Cultura i política a la societat contemporània (1937-2014)’ al CCCB. L’autor explora en aquest assaig les contradiccions del catalanisme polític i cultural des de la guerra civil fins avui. En aquest article respon als atacs que ha rebut arran d’una entevista que li va fer Carles Geli a El País, en què afirmava que “la revista Destino va fer més catalanisme que Serra d’Or”. 

Franco llegeix La Vanguardia

Franco llegeix La Vanguardia

Dijous passat es va publicar al Quadern del diari El País una entrevista que em va fer el periodista Carles Geli. El titular reproduïa aquestes paraules meves: “La revista Destino va fer més pel catalanisme que Serra d’Or”. Ho vaig dir sense cap afany polèmic ni provocador malgrat que l’afirmació, certament, no encaixa amb la interpretació dominant sobre com es va desenvolupar la cultura del catalanisme durant la postguerra.

Aquesta interpretació, al meu entendre, es va començar a elaborar durant la dècada dels seixanta i fixava un tret moral com a criteri fonamental per reconstruir el passat cultural recent. Aquest criteri era, sobretot, ètic: pivotava damunt la noció d’honor. L’honor entès tal com es desprèn de les bases del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que cap a finals de la dècada prodigiosa va redactar el senyor Josep Benet. Diuen les bases que “el premi és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”. Considero civilment obligat que sigui reconeguda l’exemplaritat de la tasca intel·lectual que es va manifestar en la contribució a la continuïtat de la vida cultural amenaçada per la tirania. Les desenes de persones compromeses en la salvació dels mots –que, començant per Carles Riba i Jordi Rubió, ho feren per lleialtat a la millor tradició democràtica del país- mereixen ara i sempre l’agraïment fonamentalment perquè, en temps d’obscuritat, mantingueren encesa la flama de la dignitat i la seva llum encara ens il·lumina.

Però usar l’honor patriòtic com a criteri per estudiar aquell període tèrbol em sembla, des del punt de vista metodològic, un potent factor preideològic i distorsionant. Que s’usés durant la dècada dels seixanta, en plena dictadura, no només ho trobo comprensible sinó que, a més, em sembla la mar de bé tota vegada que les circumstàncies, abans que res, exigien compromís per dignitat democràtica; cal estudiar, per tant, quins van ser els usos del passat en aquelles circumstàncies i emmarcar-los en un context de combat. Però seguir usant avui el criteri restrictiu de l’honor per entendre aquell període és, des de la perspectiva historiogràfica (literària, intel·lectual, política…), una anacrònica miopia.

Hi ha qui avui, en la lògica maniquea que imposa l’omnipresent procés (tu ser unionista, tu ser separatista), encara s’hi encaparra perquè se sent i es vol en combat permanent i l’objectiu de qui combat és, no pot ser cap altre, aniquilar l’enemic. No és el meu cas. No és la meva guerra. Em sembla més útil mirar de comprendre que prendre partit. Perquè ser partidista imposa, d’entrada, un prejudici que estigmatitza l’altre (tu ets dels meus, tu ets dels altres), prioritza la sospita enfront de la reflexió ponderada, acciona el gallet de la ximpleria disparada en 140 caràcters i desactiva la possibilitat d’encarar-se amb la real complexitat de les coses.

M’hi vaig trobar de ple l’altre dia arran de la publicació de l’entrevista al Quadern. “Destino va fer més que Serra d’Or pel catalanisme”. Alerta! Però si Destino la van crear uns falangistes a Burgos durant la guerra civil! Aquí tenim munició de la bona. Som-hi. 140 caràcters. De sobte vaig sentir que m’assenyalaven. Falangista a la vista. Vaig aixecar la mà demanant la paraula, però tenien pressa –tenim molta pressa- i suposo que es van pensar que saludava a la mussoliniana. Però si a més escriu a la caverna del mal, a La Vanguardia. Pam-pum! Pam-pum! I així anem tirant, enriquint el nivell del debat. El problema és que aquest foc d’encenalls, a banda de malmetre gratuïtament relacions de cordialitat que fonamenten la convivència democràtica en societats petites com ho és la nostra, és una gangrena que està corroent el teixit intel·lectual català. El teu i el meu.

Torno a Destino. Fa setanta anys, des de Buenos Aires, Francesc Cambó estava pendent de la salut de l’Abat Marcet de Montserrat i no trigaria a rebre un telegrama informant-lo de la celebració de les Festes de l’Entronització. Va pensar que seria l’hora pel retorn. Mentrestant anava redactant les seves memòries. A Barcelona, a la casa de la Via Laietana, l’home de lletres Joan B. Solervicens –col·laborador seu i alhora de Destino– rebia alguns dels capítols, els comentava i recollia materials per preparar les obres completes del vell líder lligaire. En una carta de 1946, quan faltaven només mesos per la seva mort, Cambó preguntava a Solervicens qui era Ignasi Agustí –el director monàrquic de Destino que es vantava de no haver escrit ni una sola ratlla en català des del final de la guerra civil-. Cambó ho volia saber perquè, malgrat que feia molts anys que no en llegia, acabava de llegir dues novel·les que l’havien corprès: Mariona Rebull i El viudo Rius. Cambó volia saber qui era Agustí perquè estava emocionat, commogut, entusiasmat. No havia llegit res, deia, que hagués anat tan a fons en la comprensió de la pàtria dels catalans.

Intentar comprendre aquesta fascinant ambigüitat és allò que jo em proposo. Si el preu és que em diguin unionista eixorc, naturalment, el pago. Aquí teniu un falangista.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. El que diu Jordi Amat sobre Destino i Serra d’Or, agumentat, té tota la lògica. Perquè, parlant igualment de diaris o revisetes, i algradi o no, és tan català La Vanguardia com l’Avui o com la redació de El Pais a Catalunya (se’ls nota una mica condicionats, això si). Cada un fa la seva feina i en castella o català. El problema d’Amat, crec jo, és quan diu que el “procés” se’l mira amb distància (imparcialitat?). Amb distància el critica mentre no diu res dels federalistes o unionistes. Potser en un cantó hi ha pagesots intransigents, però digue’m clar també que a l’altre, hi ha bàrbars amb ganes d’assimilar una cultura feble. Amat és molt inteligent i aquesta “imparcialitat”no em sembla gaire honesta o em perdo…