Tens sis anys i l’altre dia em vas clavar un parell de puntades de peu a la porta de l’escola, mentre parlava amb la mare, mentre li explicava a la mare que havies tingut una tarda difícil, que havies estat molt nerviós, que deies coses terribles. I li ho explicava tot amb cura, com si ella pogués entendre-ho, com si ella no carregués el pes de tot un naufragi a l’esquena i les meues paraules significaren alguna cosa. Però ella no pot entendre-ho igual que les seues mans no poden, no saben emparar-te, no poden, no saben sostenir-te perquè ella ja habita el seu propi laberint de camins cecs i no té cap fil d’Ariadna per oferir-te.
Tens sis anys i volen com municions en el camp de batalla els llapis i els retoladors i les esgarrapades i serres les dents i parles d’ira i de ràbia i d’arrencar-li el cor a un company de classe mentre transites sense explicació de la pau al plor, del cel a l’infern, el teu infern de cada dia, i la mirada, mercuri de la febre, se’t perd enllà de tu en mil·lèsimes de segon mentre camines amb passos que no avancen enmig d’un fràgil equilibri d’arenes movedisses que jo no sé com guarir, que jo no sóc qui ha de guarir.
Quin home o quin déu es juga a daus la teua infantesa? Qui dicta sentència i et condemna a viure sense baranes? Perquè tens sis anys, em dic, i és un abisme sentir tancada amb pany i clau l’esperança, un parell de puntades de peu a la porta de l’escola, només sis anys, em dic, i et parle de monstres de colors, no sé salvar-te, i em dius que estàs trist i li dónes un cop de puny a la pàgina del conte que volia contar-te, no puc salvar-te, sis anys, i plores i crides, no sóc jo qui ha de salvar-te i dur-te de la mà lluny dels llops, sis anys, em dic, només sis anys i potser és massa gran el deute que amb tu ja té la vida.