El desvetllament del poeta

29.06.2012

Jordi Llavina | Foto de Toni Galitó

 

Vaig conèixer en Jordi Llavina l’any 1986, a l’inici del primer any de filologia catalana a la Universitat Central de Barcelona. Un dia, sortint d’una aula vam intercanviar uns quants poemes; en Jordi em va donar un full amb dos sonets inacabats. Aquells versos em van deixar esbalaït. Em vaig adonar de cop que aquell noi tirant a tímid, discret, era capaç de segregar poesia a un nivell inabastable per als qui compartíem amb ell curs i provatures literàries. Poc després d’acabar la carrera uns i altres ens vam perdre la pista, però en Jordi va començar a donar senyals de vida amb les primeres publicacions, bàsicament novel·les. Aviat va arribar un premi important, el Josep Pla de narrativa, i, ho confesso, la primera desil·lusió. La novel·la Nitrato de Chile em va caure de les mans. Allò no era el que esperava d’en Llavina. De fet, un bon dia ell mateix va dir que renegava d’aquestes obres de narrativa inicials i que encetava una nova etapa. El fet em va sorprendre i em va esperançar. Em va sorprendre perquè hi havia un guardó pel mig que per força havia de quedar mal parat –quin prestigi té, a hores d’ara, el Pla de narrativa?–, i em va esperançar perquè estava convençut que en Jordi podia donar molt més de si.

Amb tot i això, els llibres posteriors –poemes i relats– em van continuar deixant un pèl fred. Al costat d’alguns textos aconseguits n’hi havia d’altres que no em feien el pes. Tenia la sensació que eren productes d’un Llavina massa accelerat, d’algú a qui la vida li crema a les mans. M’era difícil de veure amb claredat un trencament amb la seva producció anterior. Més aviat, em semblava que aquest trencament havia estat més una intenció que no pas un fet.

Fins a l’arribada de Vetlla.

Jordi Llavina –si m’ho permeteu, ara prescindiré de l’article– ha deixat de ser una promesa de les lletres, un jove poeta, i ha esdevingut, sense embuts, un poeta important, si no imponent. Ha sigut ambiciós i ha demostrat fins a quin punt estava capacitat per afrontar el repte d’escriure un llibre com Vetlla: un llarg poema narratiu de 1.302 versos que exigeix ser llegit d’una tirada. Ho exigeix perquè és la millor manera de gaudir del text i perquè el lector difícilment podrà deixar-lo fins a arribar al final.

Amb Vetlla Llavina m’ha tornat a deixar esbalaït. No recordo cap llibre de poesia publicat els últims vint anys que m’hagi provocat una sensació semblant. Aquell jove universitari que segregava poesia s’ha fet gran –llegiu l’adjectiu en les diverses accepcions. No sap fins a quin punt ens n’alegrem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Sí. Hi ha un altre llibre d'”aquests darrers vint anys”, que també et pot deixar “esbalaït”. Ben distint del d’en Llavina, tanmateix és altament meravellós. Em refereixo a La bassa de les oques, de Jordi Vintró, editorial Alabatre. Si no el coneixes, et farà disfrutar “com una vaca”. Almenys és el que m’ha passat a mi. Sort