El desdoblament

La lletjor del que és hipòcrita—.

“Le beau, c’est le vrai et le bien manifestés à l’homme sous une forme sensible”.

V.Cousin

En llengua, el tan percaçat ús “correcte” és de fet el verdader, el natural; que és l’econòmic (en sentit grec): El que no és forçat, estalvia i és elegant, o sigui bonic—bonic amb tot el pes que dóna a la paraula la citació que obre aquest article.

Ha arribat un punt en què un hom té la sensació que, en lloc de voler simplement situar la llengua i el seu poder de seducció i de transformació en el centre de les preocupacions governamentals—cosa que s’ha fet com a mínim des de la sofística—, el que pretenen alguns polítics d’avui és crear un llenguatge perfecte no matemàtic però en alguns punts d’inspiració matemàtica completament descompartit de la llengua normal; quan això—no havent-hi faltat sonats intents, com el de l’Egipte antic—no ho ha aconseguit ningú en tota la història de la Humanitat. Certament se’n troben aproximacions en algunes sentències judicials i en alguns discursos filosòfics, i l’Administració, inspirant-se en aquests papers, produeix més d’un text rodó en aquest sentit. L’error ve quan el govern de l’Administració, ara més ara menys però recurrentment, té per cor que tothom faci servir aquest avortó de llengua, que parli en aquest intent de llenguatge perfecte paral·lel (que podríem anomenar “cívic” i “sostenible”, sense que jo sàpiga ben bé, però, què vol dir cívic i què vol dir sostenible).

Aquestes paraulones tan finolis que es fan servir per anomenar d’una manera neutra i precisa—útil jurídicament—realitats incòmodes com la dels marginats (en parlar finolis: “les persones en risc d’exclusió social”), si vessen del llenguatge jurídic a la llengua normal podran perfectament—per tal com ja seran dins la lògica de la llengua normal—usar-se impròpiament (com ja passà amb subnormal i com ara passa amb racista i amb pederasta, que s’usen com a insults purs i simples al mateix nivell que nazi i talibà) i en caldrà una nova fornada, perquè hauran passat de paraulones a paraulotes. Això, no sembla que ho hagin llucat des de l’Administració, perquè des que tenim autonomia política (o alguna cosa que hi retira) no ha parat d’escampar alegrement una tal terminologia.

De canviar radicalment la llengua per raons ideològiques, ja ho van provar els revolucionaris francesos del Divuit i els russos del Vint. I els dirigents nazis i els soviètics. (A l’Ostzone, al territori de l’antiga RDA, hi ha clarícies que encara és vigent el comiat socialista consistent en un neutre Passi-ho bé, sense el nom de Déu que tradicionalment es posa en alemany en la fórmula de comiat—nom de Déu que A.Nin, a la seva magistral traducció de Crim i càstig, escrivia amb minúscula, cosa que no gosà fer ni Destaievski). Però la llengua s’obre camí.

A la seva traducció de 1948 de l’Odissea (Barcelona: La Magrana, 1993, vol. i p. 40), Riba, un dels grans savis de la llengua, escriu: “I Telèmac, posant-se a pensar-hi [en Atenea, que s’havia transfigurat en el mortal Mentes], / s’esbalaí en el seu cor; perquè s’adonà que era un déu”. “Un déu”, aquí, com sabia molt bé Riba, i com sap tot escriptor atent i tot bon lector, no és substituïble per “una dea” o “una deessa”, perquè es remarca la idea de divinitat en abstracte, no d’una divinitat concreta masculina o femenina.

Desdoblar els substantius de gènere neutre en un substantiu masculí i un de femení i anar repetint tota l’estona “els… i les…”, etc. no és ja que sigui lleig i provoqui astigmatisme: És que no sembla promoure la igualtat sinó remarcar la diferència. I per què d’altra banda se sol pressuposar—igualant tothom—que un hom engega “l’Home” en sentit genèric amb malícia?

El problema no és dins la llengua. Però hi pot acabar sent, perquè un parlar que fa violència a la cosa natural no implica inviabilitat: ¿És normal que, a la majoria d’usuaris de la llengua, el que és norma en les llengües europees i que és telediari, els soni a castellanisme, i només admetin l’artifici comercial telenotícies?

Una membre de l’IEC (TV-3, 19 juny 2008) explica el que segueix: Fa uns 20 anys, en una escola: “Els nens que hagin acabat la feina, ja poden sortir”. Una nena, tot i haver acabat, es queda. La professora li diu que quan diu nens vol dir ‘nens i nenes’. Dies després, la mestra fa: “Els nens que vulguin formar un equip de futbol, que aixequin la mà”. I, la nena d’abans, aixeca la mà. A partir de llavors aquesta canalleta aprengué que la llengua, rica i complexa, és en moviment com a cosa viva, i que cal tenir en compte el context; el qual s’ha d’intel·ligir. Per a la qual intel·lecció són molt útils adulta llibertat i vergonya infantil.