El crui de Joan Buades

23.06.2017

L’escriptor mallorquí Joan Buades ha guanyat per sorpresa el premi Crexells 2017 amb la novel·la Crui. Els portadors de la torxa. Publicat per Edicions Aïllades, es tracta de fet d’un cas d’autoedició que ha passat de l’anonimat més complet a rebre un dels premis més prestigiosos a obra publicada de les lletres catalanes. Sebastià Perelló ha llegit l’obra i en parla a Núvol.

L’escriptor, Joan Buades, aquest dijous 22 de juny de 2017 | Foto: ACN/Guillem Roset

La novel·la de Joan Buades, Crui, és quasi una operació d’arqueologia contemporània. Perquè s’escriu amb allò que ha passat desapercebut i s’ha esborrat de la història, diu els vestigis recents d’un arxiu que ningú ha volgut llegir, i en aquest sentit és un document de memòria.

De fet, no treballa amb un passat que s’hagi evaporat; s’ha eclipsat rere la panoràmica d’allò que ens han volgut vendre com un miracle. La novel·la cerca reconstituir-ne el sentit. Fa servir l’escriptura literària com a mecanisme d’exhumació. Per això es conforma amb els residus, les deixalles i els raïssos i n’aixeca en lletres un artefacte entre el document i el monument de la vergonya. L’escriptor, aquí, actua com un veritable pedacer, un drapaire que alça el domàs i treu els drapets al sol, just quan ja som a les acaballes de la cultura de les humanitats, i just en el punt que ens cal restablir, segons Citton, una cultura de la interpretació. Perquè Crui reclama el risc de llegir, quan amb això volem dir una operació indissociable de l’hermenèutica, aquella transformació d’una vida per una forma de llenguatge i una forma de llenguatge per una forma de vida, tal com reclamava Meschonnic. Lluny de qualsevol mena de miracle, de glorificació, perquè la novel·la no solemnitza, ni commemora, ni sacralitza. Obre el trau, sempre és una reflexió crítica i l’escriptor mai no és un oficiant.

L’ambició del text prové en un marc europeu del nus que fa i desfà entre l’ànsia de restitució del passat i la ficció literària, trama i ordit d’un dels grans temes que han generat la novel·la de l’Europa que fa cruis, precisament. I que ens interroga sobre el passat que hem volgut marbrar, per exemple, la història del turisme, i ataca sense por la misèria que fa niu en moltes de les certeses que ens blinden el present més obtús i les mentides assumides. També parla de la nostra desorientació. Entén la novel·la com a lloc de recerca i és mordaç, com un corc, quan s’aferrussa amb l’afany de convertir els desastres en assentament de les utopies que ens han volgut vendre. Per fer un sant, s’ha de fer la peanya. I Crui s’escriu contra les peanyes del present que s’han construït amb els malentesos, els embolics, els enganys i el silenci que han servit per tal de mistificar el passat immediat, i fingir una contemporaneïtat de cartró pedra.

La tasca de la novel·la ha estat també d’actuar com un desenterrador, gratar en allò que hem volgut passar per alt i oblidar, sense voler, tanmateix, assumir el paper que correspon a la història. No hi ha un afany de refer el passat, però sí de restituir l’indicible del trauma. D’aquí ve que la novel·la s’assenta sobre el concepte de secret. “Confessió, fill, és acusament secret per intenció de penediment”, deia Llull. Però tenc por que aquí ens sigui més útil allò que deia aquell: el secret de la literatura és el secret mateix. Aquesta errància sobre l’eclipsi d’allò que no té nom. La novel·la és la recerca d’aquests noms. Acabar de dir allò que no volem posar sobre la taula. I encara-se amb l’altre, aquell qui no vol compartir el secret amb nosaltres, tal com deia Derrida. I Crui també parla d’una herència, allò que ens han deixat i deixarem en la memòria de tots plegats. I en aquest sentit és una afirmació, una decisió, una tria sobre allò que ens conforma i que no sempre volem desxifrar. La novel·la posa el dit a la llaga. És la manera de refrescar la nafra, dir la lesió, les espines de l’hort, del jardí que hem volgut cultivar, la selva moral que hi ha darrere el gran mite insular. Perquè darrere la història d’Els portadors de la torxa, amb la vida d’Albert Leuven, compareix un retrat de família: aquella que ha permès museïtzar-nos en aquest paradís insuportable. I que, en definitiva, parla de tots plegats. D’aquesta manera, també quedam tots retratats amb la història de l’edició d’aquest text, que el món editorial va deixar passar, amb els aprenents de bruix que no l’han llegida, amb la manera de córrer pels marges d’aquesta novel·la de Joan Buades, que s’ha filat amb el deure de la memòria i el poder de la ficció. Ara el mite de l’illa no és una qüestió d’insularitats queixoses, ni de balearitzacions, ara sabem que amaga l’illa com a camp d’experimentació contemporània i com hem apedaçat, agredit i desfigurat allò que som. Crui ens exposa a les diverses imatges del geosímbol entre la utopia i la cacotopia del somni endèmic. Ara sabem allò que s’ha fet en aquest laboratori del turisme. I també sabem la història que ens ha trasmudat, com s’ha maquinat el parc temàtic que som, com hem edulcorat la metamorfosi que ens ha transformat en un lloc disponible i com ens ha convengut no sortir a la postal.