El Crac. Parlem dels problemes reals

7.03.2017

Una de les grans virtuts d’El Crac és alhora un dels seus grans problemes: la barreja de gèneres; i no parlo de la Sandra embolicant-se amb la Laura fins al punt de fer sortir els colors a cert autobús taronja. A la sèrie de Joel JoanHéctor Claramunt res és com marquen els manuals i això és excitant alhora que perillós. Tan aviat trobarem mecanismes de thriller per generar suspens, que a l’episodi d’ahir van arribar al paroxisme paròdic amb les picades d’ullet a 24 i a Jungla de Cristal (aquesta no es pot citar en anglès), com incentius per posar-nos seriosos amb la trama romàntica o per riure despreocupats amb els gags. Aquesta mixtura d’essències es reflecteix fins i tot a la durada, uns salomònics 45 minuts, just a mig camí entre el típic drama i la clàssica comèdia. Ahir vam veure una de les conseqüències negatives a les quals pot portar la mescla: quan la trama general de la sèrie va a pas de caragol durant massa setmanes, les situacions surrealistes no són suficients per donar la sensació d’episodi rodó i ens trobem amb el problema de sentir-nos davant d’un capítol de farciment.

El Crac | Foto: CCMA

Com que es fan moltes bromes a partir de Plats Bruts —molt bé el gag de l’anunci de Mistol ahir—, podem fer servir la comparativa per il·lustrar la importància dels gèneres i perquè El Crac és un producte més madur i, per tant, més exigent. El primer que cal entendre és que no ens trobem davant d’una sitcom i això ho complica tot: no tenim riures enllaunats, ni una posada en escena obertament artificiosa, ni pocs espais recurrents amb què familiaritzar l’espectador, ni personatges desvergonyidament bidimensionals. Desprendre’s de tot això obliga a mirar a l’abisme de la pàgina en blanc i que aquest et retorni la mirada, conscient que no podrà venir la Carbonell a salvar la situació amb el seu rifle cada dos per tres. Ara bé, l’aposta per més naturalisme d’El Crac és mixta: l’humor que predomina és tan lleuger com a Plats Bruts però, al mateix temps, es construeix una trama general dissenyada per implicar-nos emocionalment molt més del que pretenien fer-ho la tensió sexual entre el David i l’Emma o l’incert futur professional del Lopes. Les convencions de la sitcom estan pensades perquè l’argument serveixi de vehicle per als sketchs i, gràcies al to general, ens podem permetre ignorar el 90% del que passa a un episodi d’una setmana per l’altra i gaudir d’una narrativa circular i poc versemblant. Però El Crac ha fet un pas endavant i ens legitima per demanar més: demanem humor, però també un progrés lineal de la història.

El retorn de la colla que el Joel va fer a la primera temporada, Els Cools (un altre joc deliciosament poca-solta amb la sonoritat de la paraula que defineix el to de la sèrie), que tampoc van deixar una empremta memorable en l’imaginari col·lectiu, i la qüestió de l’atracament al banc per intentar rellançar la marca personal del Joel van generar moments divertits però van desconnectar massa de la trama principal. Per descomptat, el recurs estava portat a l’extrem amb plena autoconsciència, fins al punt de reordenar la narració per aprofitar la força dramàtica del petó entre la Sandra i la Laura per mantenir-nos enganxats durant tot el capítol. Però, si bé es tracta d’una tècnica tant clàssica com legítima, cal criticar-la quan el flaix-back es converteix en una fugida per la tangent excessiva.

Un concepte, dues paraules, que ja mai més sonaran igual: beques menjador. I és que el gag més brillant d’ahir va ser la conversió del Joel a l’unionisme amb l’entrevista feta per Mònica Terribas, Premi Gaudí a la millor mirada de “però què t’empatolles?” que segurament tindrà ben entrenada gràcies a la seva llarga experiència entrevistant polítics. De nou, quan El Crac aprofita els referents nacionals és quan més la clava. En aquest cas, els tòpics de “parlar dels problemes reals” o de “no dividir a la gent” que gasten els grups polítics contraris a l’autodeterminació de Catalunya sonaven més ridículs que mai, recordant-nos com l’humor té un poder privilegiat per fer crítica política. Algun dia haurem d’analitzar com Joel Joan domina el llenguatge no verbal de l’hipòcrita que fa veure que parla seriosament. El Crac ens ha fet un favor polític impagable: poder esclafir a riure sense complexos la pròxima vegada que l’entrevistat i/o el tertulià de torn utilitzi les beques menjador amb cinisme.

Pel que fa als aspectes més lineals de la història dels quals hem parlat, podem estar contents del desenvolupament dels personatges de la Laura i la Sandra. Si fins ara havien estat massa indefinides i subordinades als protagonistes masculins, la tensió romàntico-sexual entre les dues els dóna molta autonomia i ajuda a plantejar nous interrogants. Ara que s’acosta la recta final de la temporada, tots els elements de conflicte al si de La família Kong són més que benvinguts.