El comiat de Belbel

25.10.2012

Belbel ha tornat a fer gala, com tot bon cuiner, de les tres virtuts que més aprecio en un director, que ell domina tant bé i que l’han portat a ser un dels directors i autors més importants de la història de la dramatúrgia catalana: tria selecta i acurada de les primeres matèries (text, actors, escenògrafs, traductor,…), treballar amb un toc personal però sense voler acaparar el protagonisme, i, sobretot, i per mi el més important, permeabilitat.

I quan dic permeabilitat em refereixo a la capacitat de saber copsar, escoltar i aprofitar les necesitats i gustos del públic, que, al cap i a la fi, és qui paga l’entrada i qui més dret hauria de tenir a opinar. En aquest sentit, massa cops he sortit precisament del TNC (el cas més recent, dos “Shakespeares”, sense anar més lluny) indignat per veure “creadors” que confonen l’originalitat o les noves interpretacions amb la provocació o el “com més histriònic millor”, oblidant a qui ha d’anar dirigit… No dic que en Belbel (o Broggi, o Manrique, o Pla…) no facin també aquestes aventures, però són casos en què es busquen companyia pròpia i/o circuit privat… Així que el marbre se’l paguen ells, i això ja és molt diferent.

En l’apartat actoral, cal destacar l’excepcional feina de Jordi Bosch en un paper que li permet lluir i posar de manifest les seves grans virtuts i recursos actorals, junt amb la seva professionalitat. Ja no només pel text, sinó perquè la seva creació del personatge et fa oblidar l’actor. En aquest sentit, he de dir que vaig quedar gratament satisfet, que no sorprès, ja que en Jordi Bosch ja ens té acostumats a aquestes creacions personals i a aquest treball de personatges, per còmics que siguin, com és el cas. Ja amb Dissabte, diumenge i dilluns també dirigida pel Belbel, recordo que una de les coses que més vaig destacar i més em va admirar fou la gran capacitat de Bosch per treballar en escena sense text, amb una angoixa i un patiment continguts durant les tres hores d’obra que a l’ombra de Mercè Sampietro o Anna Lizaran, no dexava d’encongir-te el cor sense parlar. En aquest cas, ho ha tornat a demostrar, ja que el seu monòleg de més de mitja hora ininterrompuda amb què engega l’obra ha estat un dels moments més divertits que recordo a un teatre des de fa temps.

Després de l’assaig, parlant amb en Belbel, un s’assabenta que Bosch ha fet tota aquesta feinada en només dues setmanes!! (Ole tu!!, que diria aquell)

Menció apart mereix també l’espai escenogràfic. És encisador, cosa que tampoc és cap novetat en les obres d’en Belbel, a qui no li fa por enfrontar-se a un espai tan gran i que mereix tan respecte com la Sala gran. Belbel i el seu escenògraf tornan a jugar al joc del teatre dins del teatre. Un espai escènic dins d’un altre. Omplint el voltant del nucli escènic de petits detalls, i actors, i figurants que en cap moment permeten que un pensi que l’obra és ideal per un espai més petit, encara que en tota la primera part només hi hagi tres personatges a escena, dels quals només parla i actua un. Aquest joc ajuda a aixecar força l’útim acte de l’obra, ja que, sabent que serà difícil superar l’entusiasme i l’expectativa despertada en el públic amb en Jordi Bisch al primer acte, ens distreu i emociona amb el muntatge i la representació en directe (just in time) d’una peça d’època amb el seu vestuari, aranyes d’espelmes i “candilejas”. Per resumir-ho en poques paraules: preciosa, emotiva i eficient utilització dels recursos.

I he volgut deixar pel final el punt que, pel meu parer, és el més destacable de tots. De les virtuts de l’obra, que, com ja he dit, les té pràcticament totes, vull destacar la que sobresurt i que per mi és la verdadera protagonista de La Bête: la traducció de Joan Sellent. El teatre català i en català està tan arrelat i ens és tan habitual (cosa de la que no poden presumir altres branques del món artístic) que, a voltes, oblidem la fantàstica feina i el gran equip d’escriptors, guionistes, dramaturgs i traductors amb què comptem al nostre país. No oblidem que estem parlant de teatre en vers, que Sellent ens fa creure en tot moment que allò és originalment en català. Sembla impossible que aquella musicalitat i encertada tria de mots i expressions siguin fruit d’una traducció. Sóc un gran amant del teatre en vers i no recordo un text tan ben lligat, capaç de fer ombra als altres aspectes de l’obra, des del Cyrano de Bergerac de Xavier Bru de Sala (que, al meu entendre, era molt més destacable que la direcció i els actors).

Un espectador