El català que (ara) no es parla

25.05.2014

Contràriament al que es pot deduir del títol d’aquest escrit, no gosaré entrar en la polèmica sobre el model de llengua estàndard que ha provocat l’article de Narcís Garolera, ‘El català que ara es parla’. En l’importantíssim debat que s’ha desplegat, en bona part en aquest diari, de la ploma d’autors com Moreta, Vidal, Serrahima, Ponsatí-Murlà, Ametlla, Gomà, Lavall o Puigtobella s’han defensat arguments ben sòlids en un i altre sentit, i poca cosa hi podria afegir tret d’una innecessària opinió personal. En canvi, sí que m’agradaria aprofitar aquest clima de tensió intel·lectual per introduir una qüestió sociològica que ja apuntava en el meu últim article i que, per mi, és prèvia a la idoneïtat de la llengua: la renúncia a utilitzar-la quan l’entorn lingüístic no és exclusivament català. Sóc conscient que entro en un terreny relliscós. L’elecció de la llengua és un fenomen psicològic que es percep com a individual i, evidentment, lliure; no és estrany, per tant, que qualsevol puntualització sobre aquest fet desperti, pel cap baix, profundes suspicàcies. Però, davant la importància de la qüestió, val la pena arriscar-s’hi.

Molts catalanoparlants –crec que la majoria– canviem al castellà així que ens trobem amb un interlocutor que no parla català, sense pensar si aquesta altra persona l’entén o no. S’esgrimeixen molts arguments a favor d’aquesta conducta –tots inversemblants, si la comparem amb la d’una comunitat lingüística normal–, que inclouen sensacions d’incomoditat, normes de bona educació, fluïdesa comunicativa o reivindicacions d’un bilingüisme mal entès. Naturalment, són arguments a posteriori, per justificar un comportament que, òbviament, és espontani, irreflexiu, automàtic, i que posa en evidència una subordinació que ha arrelat profundament, la de la llengua pròpia respecte a la llengua dominant. I no es tracta d’un fenomen restringit a una àrea geogràfica concreta o a un sector social determinat; els catalans girem la llengua a l’Àrea Metropolitana, a Girona o a Sóller, tant si fem de pagesos com d’oficinistes d’una agència d’assegurances o professors universitaris de filologia catalana, i ja siguem nacionalistes radicals, independentistes o unionistes. La desvaloració del català, conscient o no, s’ha estès a tots els àmbits de la societat i provoca tot tipus de situacions, que, de vegades, poden arribar a ser un pèl surrealistes, com la que es va viure el 14 de maig passat a la biblioteca municipal Jaume Fuster de Barcelona. S’hi celebrava un acte francament important; dins les jornades que commemoren els 35 anys de la col·lecció Metatemas, de l’editorial Tusquets, el sociòleg i assagista Zygmunt Bauman i el matemàtic John Allen Paulos debatien sobre el futur de la societat de la informació. La conferència era en anglès, naturalment, i l’organització va oferir un servei de traducció simultània al castellà. Tant les intervencions prèvies com les del col·loqui posterior es van fer en castellà excepte una, la de Jorge Wagensberg, que la va fer en català. Sembla obvi, per tant, que els traductors també tenien la capacitat de traslladar a l’anglès tot allò que es digués en la nostra llengua. Per què, doncs, el mateix moderador de l’acte, que no va utilitzar l’anglès i a qui un accent inconfusible delatava com a catalanoparlant, es dirigia als dos conferenciants en castellà? És clar que aquesta mena de complex d’inferioritat lingüístic també afecta les personalitats intel·lectuals de l’acadèmia catalana.

Però no totes les situacions que es deriven d’aquesta actitud lingüística tenen el caràcter “anecdòtic” que acabo de descriure. Des d’una perspectiva sociològica, n’hi ha d’altres de més greus, que cauen de ple en la discriminació. No fa gaire, en una Oficina d’Atenció al Ciutadà d’una població pròxima a Barcelona, una dona negra es va dirigir en català al funcionari que l’havia d’atendre. La competència que mostrava en el seu ús era prou bona perquè no hi hagués cap dubte que la conversa podia continuar en aquesta llengua, però el funcionari en qüestió, que ja havia fet servir el català amb altres persones, no ho va considerar oportú. Tot i un parell d’intents de la dona negra de mantenir el català, finalment, va cedir a la intransigència lingüística del seu interlocutor i va canviar al castellà. Paternalisme? Marginació? Sigui quina sigui la raó, és obvi que aquest altre fet és un exemple més d’un problema important dels catalanoparlants, sociològicament més elemental que la correcció lingüística, tot i que comparteixen una mateixa causa –l’hegemonia del castellà– i una mateixa conseqüència –la colonització lingüística–.

El fenomen és certament preocupant. La majoria dels catalanoparlants no en som conscients o no el considerem rellevant; al cap i a la fi, pensem, dominar totes dues llengües permet canviar de l’una a l’altra sense esforç. Però aquesta idea és errònia. En general, no dominem el català –només cal sentir les tertúlies espontànies de la ràdio i la televisió per adonar-se’n– i, en conseqüència, la renúncia a fer-lo servir no fa altra cosa que afeblir-lo. Però, el que és més greu que això, almenys per a qui subscriu aquestes ratlles, és aquesta mena d’apartheid lingüístic que practiquem amb qui no parla la nostra llengua i que la brasilera Eliana Oliveira de Freitas ha sabut exposar amb encert al seu llibre Ajudeu-me. Tota una lliçó de coherència que ens hauria de fer, com a mínim, una mica de vergonya.

 

Maig 2014

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

12 Comentaris
  1. El comportament que descriviu -perfectament- pot ser considerat com a sentiment d’inferioritat davant qui realment no ho és, de superior (ans gairebé sempre al contrari), pel simple fet que parla una llengua diferent de la nostra, o més simplement encara, de por de ser? En qualsevol cas traeix una ànima bovina, la nostra, covarda, malmesa històricament de generació en generació, que ha anat interioritzant tota mena d’humiliacions, fins a paralitzar-nos la capacitat de reacció de qualsevol persona normal i sana. L’efecte visible d’aquesta situació n’és la ruqueria, la llana al clatell, la imbecil·litat palpables en la majoria de les expressions públiques nostres. No es tracta pas però de deixar de ser catalans, que això no deu ser pas fàcil, es tracta de voler deixar de fer el ridícul, i, per deixar de fer-lo, cal deixar de tenir por, i d’enfotre’s (i perdoneu-me’n l’expressió) del fals respecte per a una colla de dropos que no volen saber res del país on viuen i prou que els agrada que els siguem sotmesos, perquè per a ells deu ser l’única possibilitat que tenen de saber-se que són (encara) algú.
    Catalans, trieu què voleu ser; com voleu continuar sent. Tinguem present però, que l’alliberament veritable comença -i roman- en el cap, en l’ànima. I el començar vol dir voler, i per voler cal entrenar-se.

  2. El cas de l’ Oficina d’Atenció al Ciutadà no és un problema lingüístic, és racisme. Quan ens adonem que els catalans no som tots blancs no suposarem que algú que no ho és no parla català.

    • No crec que sigui sempre qüestió de racisme. Tincs diferents amistats d’Austràlia, Estats Units i Hongria, totes elles de raça blanca i, tot i que s’expressen en català, perquè coneixen la nostra llengua, la majoria d’interlocutors del sector serveis al públic (cambrers, yaxistes…) els contesten sistemàticament en castellà. Voldria creure que no és una qüestió de mala fe, simplement crec que tenen arrelat un complex d’inferioritat inconscient cap a la llengua catalana i qu nio tan sols es plantegen per què giren la llengua davant un estranger. Òbiviament aquests interlocutors s’han relacionat amb mi en català, per tant coneixen la llengua.

  3. Una manera de fer que té la mateixa arrel d’inseguretat lingüística és que molt catalanoparlant davant un desconegut opta, en primer terme pel castellà. Sovint es donen situacions absurdes al carrer de dues persones que inicien una conversa en castellà sense semblar detectar les evidents i sonores proves que tots dos són membres de la comunitat lingüística catalanoparlant. La inseguretat s’accentua quan anem a zones que creiem més castellanoparlants ( un gironí al Baix Llobregat, per exemple) i no diguem quan anem a les Illes o, sobretot, el país Valencià. L’ús espontani de la nostra llengua està limitat, així, per un filtratge diglòssic molt automatitzat.

  4. Curiosament en el franquisme l’ ús parlat del català era molt més alt, mentre que ara tot i la profussió de cartells-merament simbòlics pel que sembla- en català (empobrit, com una mena de llatí escolàstic) l´ús de la llengua és cada cop és més reduït….

  5. Em vaig trobar en un punt d atencio de turisme que va arribar un senyor gran amb la seva dona I parlaven algueres. Doncs els van atendre en castella perque no els entenien be, clar l home el castella no el sabia I ells no van fer l esforc d intentar entendre aquell catala. Perdo per l ortografia pero ho he escrit amb el mobil.

  6. Subordinació psicològica, social i legal (el castellà és obligatori saber-lo i el català no). No esperem heroïcitats ni miracles. Anem pel pedregar.