El català que ara es parla

19.04.2015

Toni Soler ha fet la seva personal aportació al debat sobre la normalització de la llengua catalana i ha proposat un català sense accents, si fa no fa, semblant a aquell que s’escriu a les xarxes socials i al WhatsApp. I per a defensar-ho, sota l’argument que així seria més accessible per als nou parlants, ha recorregut a la figura de Frederic Soler (1839-1895), més conegut pel pseudònim de Serafí Pitarra, capdavanter durant la Renaixença en la construcció d’una literatura en «el català que ara es parla» en contraposició al «català acadèmic».

El català que aleshores es parlava, situem-nos a mitjan segle XIX, patia de desorientació gràfica i gramatical. Li mancaven referents institucionals i socials i estava fragmentat administrativament. El contrast entre els parlants rurals i els parlants urbans era gran; els primers eren conservadors, els segons exposats a l’influx lingüístic forà.

Calia doncs fixar l’ortografia i reglamentar la llengua. Els homes de la Renaixença volien un «català acadèmic», aquell que utilitzaven els poetes cultes en la presentació de les seves obres en els Jocs Florals, i els partidaris del “català que ara es parla” ho veien arcaic, artificiós i allunyat de la majoria de la ciutadania. Però el que obvia Toni Soler és que Pitarra i els seus coetanis, en la seva defensa del «català que ara es parla», estaven disposats a acceptar interferències lingüístiques i solucions gramaticals castellanes en un català popular que creien era el més adient per a l’elaboració teatral. I que la disputa entre cultistes i vulgaristes amagava un enfrontament ideològic entre conservadors i progressistes.

Quin català volem? La idea d’un català sense accents em fa perdre la son. Què fem, tirem per terra tota la feina feta dins l’Institut d’Estudis Catalans des del 1907; ens carreguem les normes ortogràfiques respectades per institucions públiques i societat civil? No ho sé, hi ha llengües que no tenen escriptura, si ens posem així.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Per raons diferents d’en Toni Soler estic d’acord amb la seva proposta. Vinc d’una llengua escassa en accents (italià) i en practico una altra que no en té (anglès). En primer lloc, tot el sistema d’accents catalans (com bona part de la reforma de PF, almenys a nivell lexical) està feta mirant el castellà, i no pas de manera independent. Segon, l’intansigent purisme de l’IEC acaba de fer més nosa que profit, i canviar és pels intel·ligents. Tercer, el sistema tant rigurosament accentuat estupideix, o mirem com es (mal)pronuncia el llatí de cada dia, que estem oligats a posar accents (Càritas) o se sentene barbaritats (ara els poso jo per mostrar com es malpronuncia) com Sanítas, Universítas o rosàe. Massa regle i massa coercitives no estimulen la intel·ligència i fan més complicat l’aprenentatge. I les Acadèmies de la llangua són perilloses, com totes les acadèmies.