El bany de Joan Vinyoli

7.01.2014

Enguany se celebra el centenari del naixement de Joan Vinyoli, i ens ve de gust d’encetar-lo amb unes notes sobre “El bany”, un poema inclòs dins el llibre El griu (La Magrana, 1978). Diu això: “A l’aigua ens abracem: té el pubis / escarolat, la gropa sumptuosa, / que en jo tocar-la es fa més plena encara. / M’hi encavalco. Fuig. Entrecuixem. L’agafo / pels flancs, amb besos l’asfixio. Fuig / un altre cop, però ja llangorosa, / flonja i ardent. Així que surt del bany, / regalimosa, les agulles d’aigua / que li queden pel cos evaporant-se / són crits d’amor. Aleshores parlem / amb ajut de metàfores. Com dir si no / l’excés d’aire calent que abrusa el pit, / el segament de cames i genolls, / el cor que se’m desboca quan la miro / dreta o jaient. T’adoro fins l’esquelet”.

 

Joan Vinyoli a Begur

 

És un poema excepcional, tan viu, i tan minuciosament descrit, com una escena cinematogràfica. Hem de suposar que la noia i el noi que ens parla —el jo del poema, stricto sensu— s’estan en una platja, surten de l’aigua… Hi ha una referència corporal diguem-ne d’època: el pubis escarolat. ¿Quina noia d’avui dia es deixa créixer la mata de pèl a l’engonal? Ben poques, pel que tinc entès (fins al punt que algun jove lector del poema potser no entendrà una manera de dir que a nosaltres, més granats, amb més experiència acumulada producte dels anys, ens fa somriure, perquè, de tan gràfica, es fa tocar). Hi ha una altra referència corporal que, a més d’un lector d’ara mateix, li deurà semblar políticament incorrecta, si no masclista i tot: la gropa sumptuosa (i, esclar, el jo del poema, què si no, aprofita per encavalcar-s’hi). On s’és vist que l’esquena d’una dona —en especial, la part de l’esquena que toca a les natges, si no, metonímicament, les natges o el cul i tot— sigui denominada així: gropa! (segons el diccionari, la gropa és la ‘part posterior de l’esquena d’un quadrúpede, especialment un cavall, un ase o un mul’. Fot-li gastos!). I hi ha, sobretot, una sensualitat del primer mot a l’últim. I aquest tocar la gropa que provoca que el cos d’ella encara esdevingui més ple, més puixant! ¿I què me’n dieu d’aquest verb meravellós, que el primer cop que el vaig llegir —en aquest poema, esclar— ja em vaig fer meu per sempre més, amb el desig inconscient de dur-lo a la pràctica tan sovint com pogués: entrecuixar? (el culte amic Ramon Sargatal m’ennova que “aquesta fórmula [entrecuixar] apareix en un vers dels Carmina Riuipullensia del segle XII (XIII?), una de les joies de la lírica medieval catalana en llengua llatina. Concretament surt al poema “De Estate” (CR 17 (36), segons la numeració arxivística de Nicolau D’Olwer. ÉS un poema amb ressons goliardescos sobre la joia dels joves quan arriba el bon temps”).

“El bany” és un poema bellíssim, d’una extrema qualitat visual, si se’m permet l’obvietat. Eric Rohmer no n’hauria filmat millor l’escena. Fixeu-vos, si no, en aquelles escorrialles d’aigua que regalimen del cos de la noia, i que el poeta converteix en agulles. Agulles, per cert, que són crits d’amor.

Tot seguit, el jo ens fa saber: “parlem amb ajut de metàfores”. ¿Per què, “amb ajut de metàfores”? ¿Per què, si, en un altre poema d’un altre llibre —en concret, “Quedem-nos abraçats damunt la sorra”, de Cercles, 1979)—, el mateix Vinyoli ens havia proposat de “gaudir sense metàfores”? El perquè, net i incontrovertible, ens el proporciona a continuació: perquè per descriure la meravella de l’escena, aquest contingut precipitat de la joie de vivre, la vinguda sobtada del desig… per parlar de tot això, cal recórrer a aquest topos literari. “El cor que se’m desboca quan la miro dreta o jaient”. Visca aquest cor, doncs, el cor de l’abundància! Penseu que, en el mateix llibre, hi ha un poema, titulat “Cor podrit”, que acaba ben altrament, que acaba ben malament!

I del final, ¿què me’n dieu? Primer, hi ha el canvi radical de persona, que ens deixa poc menys que astorats. La tercera persona, distanciada, amb què s’ha convocat líricament l’objecte del desig, si em passeu la ridiculesa de l’expressió, esdevé, tot de cop, segona. L’artifici del jo es torna marca del jo confessional. “T’adoro fins l’esquelet”. Patapam! Quan feia filologia, em sembla que en deien epifonema, d’això. Això és, un vers final que et deixa clavat a la cadira, garratibat. T’adoro fins l’esquelet. Vers memorable. Fins l’esquelet, l’adora —pensa el lector—. Garratibat. Enrampat.

Jo crec que Vinyoli no devia ser conscient de l’ambigüitat tan productiva del vers final d’”El bany”. De l’admirable equívoc que entranya. Perquè, ¿què volia dir, el poeta, amb aquest vers: fins a o fins? Probablement, fins a. Però, per còmput sil·làbic, o pel ritme, o pel que fos, hi va deixar fins. Ergo: t’adoro fins al més recònditament intern i amagat que hi ha en tu: l’os. Si suggerim, però, la lectura avalada pel fins, la cosa equivaldria a ‘t’adoro fins i tot l’esquelet’ (‘adoro, de tu, fins i tot l’esquelet’). I aquí, almenys a mi, em surt una interpretació molt suggestiva, que enriqueix el poema. Fins i tot t’estimo, t’adoro, en allò que només quedarà de tu un cop siguis morta: la panòplia d’ossos completa de l’esquelet.

 

Feliu Formosa

 

Feliu Formosa, bon amic de Vinyoli, té un poema que sempre m’ha fet pensar en aquest. És el número 16 del llibre Al llarg de tota una impaciència (Edicions 62, 1994): “Ell surt de sota l’aigua / amb unes quantes ostres / que ha arrencat de les roques. // Ella, / nua a la cala. // Amb la navalla, / ell va obrint les valves / i tots dos xuclen / la carn de cada ostra. // Lentament, sota el sol, / després es llepen / l’un a l’altre / la pell salada i tòrrida / que reté encara algunes gotes / d’aigua del bany recent / en una mar perfecta. // Respiro fondo: / cap conclusió”. En podríem dur molt enllà la comparació, que segur que fóra ben productiva. El marc descriptiu de tots dos poemes. La distància més gran amb què es mira l’escena amatòria el poema de Formosa —el jo només observa, no participa de l’acció, al contrari del del barceloní, com sabem al final del poema— respecte del de Vinyoli. Si el jo d’aquest, després d’encavalcar i entrecuixar, adorava l’altra, el de Formosa, tot i respirar fondo, no jutja, és un jo neutre… Tal vegada m’embranco massa. El que volia dir-vos és que, “El bany”, de Joan Vinyoli, és un dels més grans poemes eròtics que s’han escrit mai. Enguany celebrem els cent anys del naixement del poeta barceloní (que en fa trenta que va morir). També aquest 2014 tindrem ocasió de commemorar els vuitanta anys de Feliu Formosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

13 Comentaris
  1. Hola,
    Primer de tot, felicitar-te per la teva tasca. Per acabar de concloure el passat any Espriu et convido a visitar fins el diumenge 12 de gener l’Exposició “Esculpint Espriu”, la qual he comissariat, al Museu de la Fundació Lluís Carulla a l’Espluga de Francolí. A l’Exposició hem presentat treballs de l’Espai fenosià de Creació Artística del Vendrell juntament amb els poemes originals de “Formes i Paraules” que Salvador Espriu dedicà a Apel·les Fenosa. (+info http://www.lavaill.cat).
    De cara a incentivar els meus alumnes i continuar amb aquesta trajectòria d’homenatges poetics, seria molt interessant puguer col·laborar amb tu i sumar-nos des de l’aula de recerca de l’Espai fenosià a l’homenatge a Vinyoli.
    Ens posem a la teva disposició i esperem la teva resposta.
    L’abraçada

    Philippe

    • Moltes gràcies, veí de dalt. Tant de bo que aquest meu articlet serveixi per fer llegir una mica més Vinyoli. Per guanyar un sol lector!

    • Mariola, moltes gràcies. Aquest any 2014 hem de fer que la poesia de Vinyoli sigui molt més “compartida”. Et convido a llegir-lo o a rellegir-lo. És un poeta que no s’acaba mai. Una abraçada!

  2. Philippe, moltes gràcies per les teves paraules. Col·laboro amb el Museu de la Vida Rural, però encara no he pogut veure l’exposició. Espero fer-ho abans no tanqui. Em tens a la teva disposició com a comissari de l’Any Vinyoli. El que em proposes em sembla molt interessant.

  3. Que un poemet de circumstàncies sigui presentat com “un dels més grans poemes eròtics que s’han escrit mai” és una falta de respecte per la literatura que faria envermellir el propi Vinyoli. O s’està prenent el pèl als lectors (dins del marc mental “els catalans som l’hòstia en bicicleta i no tenim més Nobels -en fi, no en tenim cap en cap disciplina- perquè no ens dóna la gana o per culpa dels castellans) o el gust literari del crític té tanta volada com el de la meva tieta. Una mica de serietat. Vinyoli no és Foix ni Rodoreda, però posar pels aires un dels seus poemes de diumenge a la tarda és, a més, humiliar-lo i humiliar-nos. Catalunya necessita exigència, no autocomplaença.

  4. Voldria tenir la lletra del poema de Vinyoli que Jordi LLavina va llegir en lúltim “ofici de viure ” del 25 /!
    pot ser ?

  5. Benvolgut Jordi ,
    Gràcies pel teu escrit que convida a llegir i descobrir en el meu cas a Joan Vinyoli.

  6. Hola,

    Aquest any amb motiu del centenari del naixament de Joan Vinyoli , recitarem poemes d’ell a la biblioteca per fer una mica de festa nadalenca, algunes nadales, alguns poemes, ja fa alguns anys que ho celebrem així al poble.

    Cada any fem un poeta diferent, he estat buscant a la seva poesia completa algún poema que parli de l’hivern, de l’amor, o de les festes que s’apropen, es per llegir davant un públic variat, però mès aviat gent gran i nens. M’en recomanes algún d’especial…? He trovat aquesta pàgina i m’ha servit per adonar-me que no tot és fosc ni gris … en la seves poesia.

    M’ho he de preparar aquest cap de setmana…si pots donar-me un cop de mà …t’ho agraïré.

    Buscant a Vinyoli he trovat al Llavina….

    Es sorprenent el món de les paraules.

    Isabel