El banquer decapitat

15.06.2012

En aquests dies, amb tantes notícies de bancs i de banquers, que, més que informar, provoquen confusió i estupor, per posar una mica de llum i il·luminar el moment actual, és oportú recordar un fet que va passar a Barcelona fa algun temps. El 10 de novembre de 1360 va ser executat Francesc Castelló.

Mentre va estar vigent la pena capital, s’executava a lladres, bandolers, homicides. També als que creien diferent del que tocava creure –des de la religió, a la pàtria, al cos. No cal fer la relació de les faltes perquè els delictes no han canviat tant. El que ha canviat són les condemnes. Com sigui, el que fa memorable el cas de novembre de 1360 és que Francesc Castelló era banquer. I un mal dia va fer bancarrota. El terme que aleshores es feia servir no era bancarrota sinó abatut (“banquer abatut”, diu el document). És una de les accepcions de la paraula abatre: “Cessar en el comerç per impossibilitat de satisfer els pagaments i les obligacions”. Era la Barcelona de mitjan segle XIV que, cada any, anava de mal en pitjor: pestes, fams, ruïnes i, per rematar-ho, una guerra civil. Era en aquells anys que la bancarrota estava castigada amb la pena capital.

Com una mesura d’identificació, es feia que el condemnat –cas d’un lladre– portés al coll una cinta vermella amb els objectes robats, o, si no, les eines amb que havia comès el delicte: ganivet, corda, rossinyol. I sempre que era possible, el càstig s’executava al mateix lloc on s’havia comès el delicte. En aquest cas, l’execució va ser davant de l’establiment de Francesc Castelló. Era a la plaça dels Canvis de Mar, avui desapareguda, que estava a tocar l’església de Santa Maria del Mar, com també ho són els carrers de Canvis Vells i de Canvis Nous, tots, ben propers a la Llotja, allà on es movien diners. I allà, un dimarts de novembre, a posta de sol, va ser decapitat el banquer.

Com deia aquell, tot muda i tot roman. Tots els petons són iguals i tots són diferents. Una cara és totes les cares, i totes les cares són les d’una persona, com una guerra és totes les guerres. Res de nou i tot canviant i diferent. Ha canviat el codi penal, també és diferent el compliment de les penes, els bancs continuen fent fallida, i ara, els banquers, queden sans i estalvis i, cada matí, quan es lleven, miren el cel, fan el primer badall, i van cap a la feina, com aquell qui res. La vida continua. L’estupor, també.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Oh! Qué placer soñar. Me encanta el pasado y me entusiasma el artículo. A veces la historia se repite.