Educar sense literatura

28.04.2016

Fa molts anys, en una classe de batxillerat nocturn, un professor va deixar anar una frase que es va convertir en una consigna per a l’estudiant que jo era: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. La vaig anotar, al costat del nom del seu autor, Ludwig Wittgenstein, i tan aviat com em fou possible em vaig dedicar a conèixer aquest filòsof. Vaig llegir-ne alguna obra, amb la dificultat dels meus disset anys, i temps després em va colpir la seva tortuosa biografia. El personatge es va convertir en un dels meus referents culturals i la màxima que me’l va donar a conèixer, en pedra angular: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”.

Salvador Espriu, vist per Josep Pla-Narbona

Salvador Espriu, vist per Josep Pla-Narbona

Durant els prop de quaranta anys que vaig dedicar-me a ensenyar llengua i literatura, en un moment o altre del curs, escrivia el nom i la frase a la pissarra per donar a entendre que només coneixem el que sabem pensar i dir amb mots, que sense paraules els humans som bestioles limitades. I que conèixer i saber usar les paraules ens fa més vius, més forts i més lliures, perquè som capaços de dir i sobretot de pensar amb precisió i claredat. Pensar amb claredat, perquè sense paraules no existeixen les idees i, per tant, no es poden tenir idees, sinó només, potser, sensacions vagues. Els animals reaccionen, davant la realitat. Els humans reflexionem, per fer-la nostra. I només podem reflexionar amb paraules. Tenir paraules és tenir idees. Això explicava als meus alumnes, glossant-ho amb aquell bonic passatge de Cien años de soledad, en el qual García Márquez explica que “El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo”. La qual cosa volia dir que només es podia expressar i pensar allò que es veia. O sigui “pedra”, “sol”, “mà”; però no “duresa”, “escalfor” i “amistat”. Aquell era, doncs, un món gairebé prehumà, perquè era elemental, immediat, purament utilitari.

Tenia la impressió que la majoria de nois i noies entenien, aleshores, que els textos, els escrits i les vides i sentiments que ens expressaven amb paraules i construccions sintàctiques els llibres eren l’herència d’altres persones que, abans que nosaltres, havien viscut experiències i realitats que ara ens apropaven per fer-nos-les entendre. I que perquè això fos possible necessitaven un llenguatge adequat, unes paraules precises, moltes de les quals sobrepassaven de molt els mots usats en la realitat funcional i tangible. I entenien que, en un grau encara superior, els poetes utilitzen les nostres paraules quotidianes per abastar el món i els significats que hi ha més enllà de la immediatesa i l’evidència elemental, indicant que darrere dels mots hi ha l’ànima d’una cadena històrica de la qual nosaltres som baules, hereus de qui els diu, els pensa i els expressa. Llavors eren capaços de comprendre que expressions com “Só qui só, que no só io, / puix d’amor mudat me só”, que Joan Timoneda va escriure al segle XVI, parlava d’ells i de molts adolescents enamoradissos com ells. I ho entenien i se sentien propers i compresos només de pensar-hi una estona, de la mateixa manera que també eren capaços de copsar la metàfora de Gregor Samsa i la seva peripècia. I com els va agradar que Shakespeare digués que “l’home està fet de la matèria amb què es teixeixen els somnis”!

Els escriptors d’arreu i d’aquí, propers o reculats en el temps, actuaven com a incentiu de pensaments, com a mirall moral i ètic; i com a model per a formular les pròpies idees, a vegades per discutir-les, altres per secundar-les. I, cosa fonamental: els agradava -en alguns casos fins a l’entusiasme!- saber trobar el desllorigador dels mots, fer-los seus i, com a exercici, jugar a imitar-los, provar de dir més coses seves amb els nous sentits que les paraules els anaven aportant. A ells i al seu pensament. Perquè amb la lectura i la imitació dels autors, pensadors i poetes que els feien de model, el seu món trencava els límits de l’elementalitat, ja fossin adolescents i joves decantats a l’estudi de la biologia, de l’arquitectura o a l’especulació matemàtica, la mecànica o els negocis.

gabriel-garcia-marquez-1

Perquè després d’un temps de pràctica i amb una mica de voluntat (que és una característica essencial del viure autènticament humà) el ritme d’expressió, la precisió dels adjectius, la contundència de les construccions sintàctiques i l’enorme quantitat de vocabulari adquirit amb la lectura i la imitació dels autors-models, havia eixamplat el seu món de manera descomunal, els havia donat la possibilitat d’entendre’s a si mateixos dins del món i, per tant, de ser probablement millors metges, arquitectes, fusters, venedors o empresaris, però, de ben segur, que serien millors amics, companys, amants, pares…

I és que el llenguatge –això és: el món- s’encomana amb les lectures. Proveu, si no ho heu experimentat, de llegir un volum de la magnífica prosa de Josep Pla: quan tanqueu la darrera pàgina us descobrireu parlant i pensant amb la sorneguera precisió de l’hàbil empordanès. I és que el llenguatge –repeteixo: el nostre món- s’engrandeix i ens fa més lliures, més oberts a la vida. I com cantava Raimon “qui ha sentit la llibertat / té més forces per viure”.

I d’això se’n diu educar. No té cap altre nom, al meu modest entendre.

És per aquest motiu senzill que cal desemmascarar les barbaritats que la ignorància escampa darrerament amb alegre estultícia “per comes i fondals”, com diria Pere Quart. (I ho fa, també, oferint “la llepolia d’un manal d’alfals”!).

La llengua no és només una simple eina de comunicació, com solen afirmar els tanoques amb títol i vareta de pastor, sinó un sistema de pensament. Un sistema que si es constreny, si es tanca al quotidià palpable, evident i utilitari, limita el món. I ells ho saben: per això temen tant el coneixement dels textos bells i savis que eixamplen la mirada dels ciutadans, fent-los perillosos.

El sistema vol mesells, gent adaptada a la realitat, joves que segueixin el dictat i acceptin per sempre que les coses són com són. No vol gent que conegui els fonaments ideològics ni els mecanismes lògics per repensar la realitat i canviar-la. I els centres d’ensenyament estan organitzats, avui, per fer súbdits que acceptin el món, no per fer ciutadans lliures que desitgin canviar-lo.

Per això el que triomfa és la conxorxa dels necis, la santa aliança dels corrents polítics i pedagògics que es diuen “realistes”, que opten per la “facilitat”, que prediquen la utilitat immediata, sota la falsa proposta que la felicitat s’aconsegueix sense esforç, sabent només el mínim per sobreviure i conformar-se; i, si pot ser, a fer diners com sigui. Aquests són els models socials que s’imposen. Polítics, ideòlegs, pedagogs i un exèrcit d’acòlits aposten i malden pel manteniment de les coses tal com estan, amb una població que surti de les escoles, dels instituts i fins de les universitats, ignorant i desconeixedora de la font del llenguatge heretat dels bons autors, de les veus i les pàgines dels savis que ens han precedit, que han fet el país i ens han fet com som. Tenen la consigna de fer callar, d’esborrar la memòria dels poetes, dels narradors, dels assagistes i dels dramaturgs, de totes les persones que han treballat les paraules per donar-los la volta i veure el món des de perspectives noves, per fer-lo avançar i sentir ben pròxim a l’ésser humà.

D’aquí els ve la por a la literatura (i a la filosofia, i a la història… a tot el que han agrupat sota el nom d’”Humanitats”). Tenen terror als models, les propostes i les armes que dóna la literatura, la bona literatura. Per això s’entesten a repetir que la literatura és inútil, que és un luxe innecessari, que la societat necessita altres coses. I escampen la consigna: la literatura és avorrida, pensar és avorrit. És molt més divertit i còmode que els altres pensin, parlin i organitzin per tu. Però predicar la ignorància com a base social és una atrocitat. Aquest és un programa retrògrad, classista, enganyós, que va contra el bé comú i el progrés humà. Per més noms tecnicocientífics que hi posin, el rei va despullat.

Perquè, encara que milions de fanàtics proclamin a crits el contrari, així com el sol surt cada dia per l’est, és ben clar que “els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. Volen el món limitat i compten amb la col·laboració de molts professionals de l’ensenyament (dir-ne professors o mestres seria inexacte) que renuncien a ensenyar literatura. Perquè no la saben ensenyar ni fer estimar, perquè no la van entendre quan estudiaven, perquè són gent avorrida i superficial, servil. Volen un món acotat, un país potser independent però limitat, dominable, sense ciutadans, només amb súbdits. I van camí d’aconseguir-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

41 Comentaris
  1. Demolidor, l’article. Però hi afegiria un matis en el comentari dels prfoessors que no ensenen literatura… És que tampoc els deixen que l’ensenyin. I els receptors tampoc no es volen deixar ensenyar. “Llegir no magrada” és una frase dita i repetida per legions d’alumnes. El problema ja no és dels prfoessors, en aqusest punt, sinó del sistema i sobretot de la família, que no fomenta la lectura, que no té llibres a casa i que considera que un llibre és inútil.

    • i malgrat tot, no s’hi valen excuses. La societat, el sistema,… som vostè i jo i…..Culpables. A esmenar-ho.

      • Totalment d’acord, Josep M. El sistema som tots i entre tots l’hem de canviar. Com a professora de secundària reconec que no és fàcil ensenyar literatura als adolescents, però no hi hem de renunciar, els hem de mostrar tota la riquesa, complicitat, distracció, coneixement, etc. que hi poden trobar.

  2. Una visió encertada, real i trista. Molt trista. Ens volen ignorants i rucs, començant per tota la colla de pedagogs visionaris a sou dels manaires.

  3. Dalmases, has estat professor i saps quin pa s’hi dóna. No disparis contra el pianista, perquè el responsable del desastre és l’amor del local. O el gerent,

      • El pianista, el cambrer, el cuiner, …..a repartir responsabilitats en la consecució del producte i de l’ambien finals.. I oimés quan l’amo som tots nosaltres, que no pas el d’una fàbrica de teixits.

  4. Excel·lent anàlisi! No hi ha cosa més malaurada que la (re)creació i edició de llibres basats en el «realisme» i la «facilitat», especialment adreçats als lectors més menuts. Faules, llegendes i grans obres universals han estat «adaptades», manipulades i sovint maldestrament escapçades per promoure un (dis)gust per la bona literatura que ha resultat nefast i devastador. Si a això hi afegim que molts mestres «pensen» en castellà (tenen molt poc coneixement del català), els límits del pensament esdevenen prims i mediocres, que potser és el que es pretén.

    • No ho hem perdut del tot si encara queden persones amb capacitat de llegir i pair articles ‘amagats’ dins els ‘núvols’.

  5. A la ciutat on visc hi ha un debat -la paraula és massa noble pel problema que representa- sobre la prohibició d’uns festivals de música que passen més del doble dels decibels permesos. Tothom qui tingui coneixements de música sap que a partir d’un cert volum la música deixa de sentir-se i es converteix en soroll. Doncs bé. No es qüestiona que s’hagi de canviar el model, és a dir, abaixar els decibels, sinó els concerts mateixos. Es reivindiquen així, sorollosos, com a ‘cultura’. ¿Algú creu, de bona, fe, que el soroll no està programat pel sistema per embrutir la gent, de la mateixa manera que no ensenyar literatura i filosofia és no ensenyar el més pregon de la nostra humanitat? Així estem, tants servint perquè siguem alienats. Resistim-nos! Això sí que és revolucionari!

  6. Molt bo. Gràcies. I, en efecte, es tracta de limitar el “món” i poder controlar el pensament i tot allò que no els interessa. Amb el plantejament del poder es fa realitat allò que deia P. Sloterdij sobre que l’educació és per apaivagar i dirigir la creativitat. No hi he estat mai d’acord, amb aquesta tesi, i en aquest article es veu ben bé que l’educació pot ser una eina fonamental en la construcció d’un món i un llenguatge diferents: un home i una dona diferents. Gràcies. I que Wittgenstein continue unint-nos en el gran joc que és viure i tranformar el llenguatge: la realiat.

  7. Subratllo l’anècdota de Wittgenstein: la sentència lúcida que duu l’estudiant de disset anys a la lectura (pacient, difícil) del filòsof. Un estudiant que presumiblement ha estudiat filosofia, llatí i fins i tot una mica de grec, i a qui la dificultat no espanta. Un estudiant que entén que els noms i les obres que s’esmenten als manuals són també propostes per a una lectura personal i reflexiva. Un estudiant que entén que tot allò s’ha escrit per a la humanitat en general i per a ell en particular. Un alumne que sap que la literatura i l’assaig filosòfic i científic fan per a ell, es poden compartir dins un cercle d’amistats amb interessos comuns, i que aquesta lectura el posa en contacte amb el bo i millor del pensament humà i, sobretot, amb els seus interrogants.
    Avui, som capaços de comprendre que la literatura catalana i universal, d’avui i de totes les èpoques, s’ha escrit per a cadascun de nosaltres, per a cadascun dels alumnes dels notres instituts?

  8. Article lúcid i demolidor. Suposo que per això, els actuals manaires de la conselleria d’Ensenyament han decidit retallar les hores de literatura catalana i situar-la en la marginalitat absoluta. A partir d’ara, l’alumnat del Principat que faci batxillerat dedicarà dues hores lectives a la literatura, -les mateixes de l’Eduació Física, molt menys que qualsevol altra matèria-. D’aquesta manera, es garanteix que que no coneguin Pla, Carner, Rodoreda o qualsevol altre autor nostrat. No es pot limitar més el pensament, no es pot maltractar més la tradició cultural. Sembla que l’esperit del ministre Wert deambuli per la conselleria. Qui ens ho havia de dir….

  9. Excel.lent i lúcid. Wittgenstein tenia tota la raó: és el llenguatge el que ens fa humans.
    Compartiré l’article. Salut!

  10. DÉU A LA DISTÀNCIA MIRA AMB BENEVOLÈNCIA UN GENTIL MESTRE.
    Aquesta frase, que tant s’escau a partir d’aquest article, la diu el professor Crocker, interpretat per un magnífic Michael Redgrave, guardonat a Cannes el 1951 al film THE BROWNING VERSION, dirigit per Anthony Asquith a partir de l’obra homònima de Terence Rattigan.
    Com tu, Anotni Dalmases i com el professor Crocker i segur que com tants d’altres professors, jo també m’he sentit molt sola a l’aula, intentant fer comprendre, crear criteri, obrir les portes a cadascú al coneixement amb minúscules, al propi coneixement. Només desitjo que a un mínim percentatge d’entre ells els hagi servit per a encendre una llumeta, encara que sigui molts anys més tard.
    Gràcies pel teu article!

  11. DÉU A LA DISTÀNCIA MIRA AMB BENEVOLÈNCIA UN GENTIL MESTRE
    Aquesta frase, tan pertinent després de llegir l’article d’Antoni Dalmases, la diu el professor Crocker, interpretat magníficament per Michael Redgrave al guardonat film THE BROWNING VERSION (La versión de Browning) (1951) amb direcció d’Anthony Asquith sobre l’obra homònima de Terence Rattigan. El professor Crocker, a les portes de la seva prematura jubilació, veu com el seu món, el de la literatura clàssica, s’esfondra davant seu, sense poder-hi fer res. En un últim intent de d’il·luminar els seus alumnes els fa traduir Agàmemnon d’Èsquil, en una paràbola de la seva pròpia vida.
    Com tu, Antoni Dalmases, com el professor Crocker, i com tants d’altres professors, jo també m’he sentit molt sola a l’aula intentant mostrar com el coneixement és una finestra a la llibertat. Només desitjo que una ínfima porció dels meus alumnes els hagi arribat el missatge, encara que sigui molts anys més tard.
    Gràcies pel teu article!

  12. Com m’agrada llegir a Dalmases! jo sempre dic als meus alumnes que la literatura m’ha salvat la vida, m’ha fet ser millor persona i que la meua vida no tindria sentit sense ella, transmetre el meu amor per la literatura, per allò que els faça pensar, reflexionar, buscar,sentir serà sempre el meu objectiu professional.

  13. Caram, Dalmases, quina anàlisi tan fecunda. M’afanyo a fer-la conèixer a tota la gent que pugui, perquè ja la senti com jo o que pugui fer-ho també ben aviat. Amb tot l’agraïment, Dalmases. I , sí, la gran revolució que ens cal ve per una fornada imprescindible de pares i mestres en aquesta línia. ¿ Tindrem la generació nova i no corporativista que ens substitueixi la que ara es va jubilant en massa a les escoles ? (amb tota l’admiració per les minories excelses, esclar). Tant de bo.

  14. Només recalcar el desastre que significa reduir la Literatura, la Història, la Filosofia, la Geografia a “Humanitats”, que ja queda clar en l’article; però tornar-ho a dir em sembla convenient. Des que vaig veure-ho i viure-ho en l’escolarització dels meus fills a mitjans dels vuitanta se’m feu evident l’atròfia de la sensibilitat col·lectiva que ens queia a sobre.

  15. Un petit incís. El que és vàlid per la litertura, també ho és per la ciència, la filosofia i la matemàtica. En definitiva el que molesta és que la gent dubti, raoni i tregui les pròpies conclusions. Per això es pretén una educació enfocada als continguts i no a les “competències”.
    Però això no és nou, mai s’ha educat en literatura, ciència, filosofia o matemàtica.

  16. Com a estudiant de l’últim any de Filologia n’estic totalment d’acord! Ja des de l’educació secundària els professors (o professionals de l’educació, com optes bé per denominar-los) fan massa fatiga a explicar la literatura i potser és perquè els fa pal pensar, anar més enllà, perquè fer una classe només de llengua és molt més fàcil … Els joves són masses per amassar, i crec que començar quan abans millor a fer-los lliures mitjançant les reflexions crítiques que ens proposen els nostres humanistes anteriors i contemporanis és clau!
    Un article fantàstic

    • M’acolloneix sobremanera que una estudiant de Filologia pugui escriure tan malament, que no domini mínimament l’idioma, vaja. Em sap greu, però algú t’ho havia de dir. Tinc la sospita que el català no és la teva habitual, si no no m’ho explico.
      Demano disculpes. De fet jo no he arribat a estudiar a la universitat, però hi ha coses que les trobo xocants, és més fort que jo.

  17. Com a estudiant de filologia pateixo molt directament les conseqüències d’aquest sistema educatiu. A les classes de literatura molt sovint quan algun professor pregunta si coneixem a un autor o un llibre determinats, només l’han llegit una o dues persones d’una classe de setanta. Em desconcerta el fet que als instituts ens fessin llegir només dos o tres llibres cada curs, llibres amb els que molt sovint els estudiants no ens sentíem identificats i, per tant, no els disfrutàvem. La lectura als instituts es fa per obligació i aquest fet té com a conseqüència que, majoritàriament, no s’hagi adquirit l’hàbit de lectura. Jo em trobo en el reduït col·lectiu de joves que llegeix per gust i que aprèn i creix amb cada llibre que llegeix. És una llàstima que com a resultat del sistema educatiu aquest col·lectiu s’anirà reduïnt més i més amb el temps si no es prenen mesures.

  18. Jo aprofito les classes de llengua a l’ESO per incloure-hi tants textos literaris com puc, si pot ser de clàssics, perquè amb tan poques hores de literatura a batxillerat -i no parlem dels cicles formatius-, no es pot arribar enlloc. Almenys que coneguin les obres més importants!

  19. Molt inspirat i inspirador veure’ns reconeguts aquells (aquelles) que som professores de literatura militants, que defensam que l’especialització del pensament cartesià ha tocat sostre i que es necessita revisar els continguts curriculars dels programes d’ESO i la divisió entre disciplines que deixen al marge la filosofia o fan que la literatura s’ensenyi desconnectada de la vida, quan mai hi ha estat: som animals lingüístics, però precisament per això tambe animals simbòlics i poètics. I això és el que la literatura (feta de paraula i imatge) ensenya…

    Un plaer llegir-te!! Una abraçada des de Mallorca!
    Catalina

  20. No he estudiat literatura i mi hages agradat, preo he llegit molt, no tocava als anys cinquanta, estic completament d’acord a el teu article. Bona Casera.

  21. Estimado Antoni:
    Gracias desde Miami por tu lucidez, y poner negro sobre blanco esas ideas que mi torpeza me impide expresar con tanta claridad.

  22. Magnífic i valent article que, sens dubte irritarà la pell de molts professionals de l’ensenyament immerescudament anomenats professors de llengua. Però algú ho havia de dir. I si això no els serveix per reflexionar sobre la seua tasca i només els queda la ira, pitjor per ells i que es dediquen a una altra cosa

  23. Crec que els mitjans audiovisuals (cine, tv, mòbils, tauletes…) han cobert la imaginació dels seus joves usuaris. Els adolescents no s’ho passen bé llegint (descodificant un llenguatge de lletres), per l’esforç mental que els representa fer-ho, i, sobretot, per la incapacitat d’imaginar (de crear imatges) a partir d’un codi xifrat. Aquesta, per mi, és la principal raó del desinterès dels joves per la literatura. L’atenció -i la soledat- que demana el llibre no la poden mantenir, avesats com estan a la immediatesa de l’acció visual. No poden seguir una descripció pausada -una “pintura”- d’un lloc o d’un personatge, perquè el ritme literari és més lent que el del llenguatge fílmic o televisiu. El bombardeig continu de missatges (breus) a través del mòbil i altres mitjans visuals, els incapaciten per a la reflexió i la fantasia. I el nostre món, consumista i desorientat, va per aquí. Potser s’hauria de replantejar tot l’ensenyament, no pas només el de les humanitats…

  24. Estic d’acord amb el que exposes a l’article.
    Però, com encaixa el meu pare en tot això? El meu pare no va anar mai a l’escola, va morir als 96 anys que només sabia firmar amb mà tremolosa i llegir a càmera lenta. En canvi, sabia moltes coses, que havia après bàsicament fent de pagès: coneixia molts ocells, distingia els seus cants, dominava el cultiu d’infinitat de plantes, etc. Parlava molt poc, i escoltava molt. I, sobretot, sabia estar: em refereixo a no avorrir-se mai, podia estar estona i estona assegut en un banc observant els ocells o la gent com passava, tranquil·lament, sense menjar-se el coco (que en diríem ara). Jo, que el vaig acompanyar molt els últims anys, vaig arribar a la conclusió que era un home savi, més savi que jo amb carrera universitària.