L’últim dia abans de demà

21.05.2012

Eduard Márquez

Fa quasi vuit anys que tinc el privilegi de ser l’editora de l’Eduard Márquez, un dels autors cabdals del catàleg de l’editorial Empúries. Jo l’havia llegit abans, però no va ser fins a La decisió de Brandes que vam començar a treballar plegats. D’aleshores recordo llarguíssims dinars, converses pausades, lectures atentes; tot un seguit d’exigències constructives, complicitats i compromisos indestructibles que van suposar la millor escola per una editora que començava. Anys després, els dinars i les llargues converses encara sovintegen, fins al punt que s’han convertit en una mena de rutina molt celebrada. Va ser justament tot dinant que, ja deu fer més de tres anys, l’Eduard va portar-me quaranta pàgines d’una novel·la que estava escrivint, pertorbadora i fosca, angoixant, molt diferent de tot el que havia fet fins aleshores. Estava exultant: la novel·la fluïa com mai, i suposava un canvi –d’estil, de temàtica, d’escenari, de punt de vista- en la seva trajectòria literària. Vaig llegir aquelles primeres quaranta pàgines de cop, amb el cul enganxat a la cadira i la mirada de l’Eduard atenta a cada una de les meves reaccions, i quan vaig acabar la lectura vaig necessitar uns minuts de descompressió. Aquelles quaranta pàgines impactants, d’un estil tallant com la fulla d’una navalla afilada, serien l’obertura de la que seria la seva celebradíssima novel·la L’últim dia abans de demà. A partir d’aquesta primera lectura, i com ja és hàbit entre nosaltres, vam discutir poquíssimes coses –aquesta vegada, sobretot, el títol, que era un altre- i aviat ens vam poder posar a treballar la coberta, l’interior del llibre i el llançament a llibreries. Vam treballar amb l’excitació de qui creu que allò que té a les mans és especial i canviavides, important, i en molts moments ens vam deixar endur per una eufòria reconfortant, molt xula i molt estimulant: totes les reaccions que anàvem tenint, dins i fora de la casa, eren més que positives. Finalment, L’últim dia abans de demà va sortir al carrer el febrer de 2011 recolzada pels llibreters, els blogaires i la majoria de la crítica de casa nostra, i va tenir una gran acollida per part dels lectors. L’eufòria es va veure àmpliament recompensada. Amb els mesos, L’últim dia abans de demà, com totes les novel·les de l’Eduard, s’ha convertit en un llibre de llarg recorregut, que perviu a les prestatgeries de les llibreries de casa nostra i es resisteix a quedar-se tancat en un magatzem. Que hagi estat triat com a finalista del premi Crexells és molt de celebrar, perquè és un reconeixement a l’enorme mèrit literari de l’obra. Tant de bo representi, a més, una nova empenta per una novel·la que, gràcies a la confiança dels llibreters i a la passió dels lectors, ja s’ha fet imprescindible i perdurable.

Twitter: @EugeniaBroggi