Editar Teixidor

21.06.2012

Emili Teixidor | Foto Lletra/UOC

 

L’estiu del 70 vaig llegir Dídac, Berta i la màquina de lligar boira.

Era un dels llibres que havíem comprat aquelles vacances per fer més passadores les hores de calor. A casa no ens feien llegir, però els llibres eren sempre a l’abast. Trenta anys després, quan vaig conèixer l’Emili Teixidor i vam començar a parlar llargament de la lectura entre els infants i els joves, vaig adonar-me que jo mateixa havia entrat al món de la literatura gràcies a alguna de les estratègies que ell promovia per fer-nos viure amb els llibres.

Des de finals dels anys noranta, he tingut el privilegi de ser l’editora dels seus llibres a Cruïlla, la receptora dels seus manuscrits adreçats als lectors primerencs i als adolescents. L’Emili Teixidor sabia molt bé on volia anar a parar amb cada història que explicava i amb quin llenguatge hi havia d’arribar. Coneixia a fons els personatges i els recursos narratius que els havien de donar vida. Tot i així, li agradava deixar una porta oberta, no donar mai el llibre del tot tancat d’entrada. Volia sempre una opinió franca sobre el text, algun suggeriment o algun comentari que l’ajudés a posar el punt final. Buscava la complicitat amb l’editor (coneixia bé el nostre ofici). Li agradava escoltar, prendre alguna nota al marge dels fulls (amb la seva lletra de traç gruixut), pensar-hi.

No volia convèncer, amb els seus llibres: volia estimular la curiositat, donar ales al lector per explorar el seus somnis, oferir-los algunes eines, amb la ficció, per entendre una mica més la realitat que els més petits tot just comencen a conèixer. En la Piga, l’Emili Teixidor va trobar no solament una amiga sinó la companya perfecta per fer aquest recorregut amb els seus lectors.

Fa unes setmanes em va portar un sobre amb un munt de papers una mica desendreçats: tot de contes molt diversos que tenia ganes de reunir en un volum. Vam quedar que hi treballaríem junts aquest estiu, que hi buscaríem el desllorigador (un ordre, una lògica, potser encara una selecció) i que en parlaríem, sense presses. Malauradament no en podrem parlar, aquesta vegada, però encara farem un altre llibre plegats!

La mort de l’Emili m’ha sorpès a Nova York. He llegit amb voracitat
tots els articles, comentaris i obituaris que ha generat la seva desaparició, com si el que llegís em pogués dur d’un salt a Barcelona i a Roda de Ter, per acompanyar-lo amb tots els que li hem d’agrair tantes coses. No hi podré ser ni puc remeiar el buit que em deixa aquest mestre, un amic, que se’n va per sempre. No, rectifico: queden per sempre els seus llibres i el referent de la seva manera de fer intel·ligent, honesta i elegant davant la vida.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’Emili Teixidor era el meu profe de literatura a l’Escola Betània Patmos, un privilegi. M’ha agradat molt l’escrit de la Montse Ingla, comparteixo moltes de les coses que diu perquè com alumna també les vaig viure.