Dubtes

 Sempre he admirat les persones que actuen amb seguretat. Aquelles que només aixecant la persiana de l’habitació i donant un cop d’ull ràpid al cel,  saben perfectament quina roba s’han de posar per sortir al carrer. Escullen les peces de l’armari amb moviments ferms i decidits, sense vacil·lar ni un segon. Avalats per anys i anys d’experiència a l’esquena, ja no contemplen la possibilitat d’acariciar l’error.

Sortiran al carrer amb uns texans, una samarreta de tirans i una jaqueta de cotó per si de cas al vespre refresca, i llençaran una mirada de desaprovació als vianants ingenus que aquell matí, han tornat a sortir al carrer amb la jaqueta d’hivern.

Sento autèntica debilitat  per les persones que entren als supermercats amb decisió, les que saben perfectament què hi han entrat a comprar. Caminen pel laberint de prestatges amb les mans a la butxaca, amb una mirada exquisidament selectiva, aliens a l’allau de marques i als enormes cartells que ofereixen dos paquets de galetes al preu d’un.

Amb una bombeta de baix consum, un paquet de gambes congelades i uns xiclets amb gust de meló, desafien la mirada escèptica de la caixera que no pot evitar preguntar-se, què en farà d’aquells tres productes que no guarden absolutament cap relació entre ells.

El món és de la gent així, dels que escullen un camí i mai es deixen aclaparar pel dubte que escollir-ne un altre potser hauria estat millor.

Avui pujo al tren amb el mateix aire indecís de sempre. Amb un cop d’ull observo els seients que queden lliures. Avanço pel passadís i no em decideixo. “Quin deu ser el millor de tots?” N’escullo un a l’atzar, immediatament però, l’esgarrifança del dubte em recórrer el cos i m’assalta un estrany pressentiment, m’adono que un matí més, la meva elecció no ha estat l’encertada.

A mesura que el tren avança, m’enfonso en aquell petit espai amb aire de resignació. El seient és massa estret, el senyor del meu costat ha abandonat el saber estar deu fer cosa de dues estacions i ara ja ronca sorollosament sense complexos. Un enorme grafitti dibuixat amb pressa a la finestra ni tan sols em deixa veure l’exterior. Sens dubte qualsevol altre lloc hauria estat millor.

Quan arribo al meu destí, entro al bar de l’estació, avui està ple de gent, i el cambrer camina especialment atabalat entre les taules. Avui està sol. Al cap d’una estona s’acosta a mi.

– Què hi posarem? -em diu.

La pregunta és massa complicada, decidir ara i aquí què vull per esmorzar… em resulta del tot impossible.

– Encara no ho sé, m’ho penso i el crido d’aquí un moment. Gràcies.

Després de donar-hi voltes i sospesar de nou la possibilitat d’equivocar-me, em llenço a la piscina, demanaré un cafè amb llet i un croissant.

Passen els minuts i el cambrer sembla ignorar-me, em fa pagar, sens dubte, l’oportunitat que he malgastat el primer cop que m’ha vingut a atendre.

Li faig senyals de nou i per fi s’acosta a la meva taula. És un noi ben plantat, duu els cabells pentinats enrere, pantalons negres i una samarreta on s’hi pot llegir amb lletres vermelles el nom d’una coneguda marca de gelats…

-Què hi posarem? -em torna a preguntar

-Teniu gelats? -li pregunto

-Sí és clar, de quin gust?

-Buf! …si de cas… m’ho penso.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació