Distracció

30.08.2012

No se’n va adonar, però es va deixar la porta oberta. No massa; només una petita escletxa. Però aquell badall minúscul va ser suficient perquè ell hi entrara. Al principi, a penes va percebre la seua presència. S’hi movia sigilosament, amb moltíssima cautela. Però, amb el temps, va anar agafant confiança i va començar a  deixar-hi alguns senyals: una cançó de Jacques Brel per ací, uns versos d’Estellés per allà, una posta de sol vora la mar en aquell altre racó… A poc a poc ella s’hi va acostumar a compartir amb ell aquell espai tan diminut, que ara semblava més gran, més pur, més fresc…, més viu. Per això, quan ell se’n va anar, li va deixar el cor tan buit, tan fred, que en va tancar la porta amb pany i clau. I es va prometre no tornar a tindre mai més una altra distracció com aquella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. En poc d’espai també es pot descriure, suggerir i evocar moltes coses. M’agrada molt aquest relat.

  2. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol

  3. Qui no es veu identificat en algún moment de la seua vida?
    Increible la capacitat de precisió en la narració.
    Enhorabona.