Distància mínima prèvia

11.07.2012

A internet hi ha una gran varietat de recursos que ofereixen als autors una bona oportunitat per donar a conèixer la seva obra. Però no és tan fàcil ocupar un lloc encongit a la famosa llarga cua que la digitalització afavoreix. Si aprenc de la meva experiència, m’adono que és una qüestió relacionada amb la distància.

 

Joan Carreras

 

L’etiqueta #carreterasecundaria va tenir al Twitter unes quantes mencions diàries durant gairebé tres setmanes. A mesura que passaven els dies, el ritme baixava però es podien trobar tuits amb aquest indicador fins poc després de Sant Jordi. Després, esclar, l’etiqueta es va dissoldre al matràs de l’actualització constant.

La pàgina de la novel·la al Facebook supera per poc els 600 “m’agrada”. L’única activitat, a càrrec de l’autor, ha consistit en una minicampanya d’anuncis per difondre l’existència de la pàgina. Els editors podrien assumir aquesta despesa, de fet ho podrien incloure a les seves rutines i actuar igual amb tots els llibres que publiquen, però encara no es troben en aquest punt. De moment, la majoria dels editors d’aquí tot just han cregut que han de ser a les xarxes i proven d’establir-hi les seves marques. Encara és aviat perquè emprenguin aquestes rutines, però com a mínim ja és gairebé una norma que el col·loquin en un prestatge digital i que escampin aquesta URL amb eines corporatives. Fins i tot quan hi aboquen apassionadament la seva convicció personal, és raonable que els responsables d’aprovar desenes de petites inversions vulguin saber com gasten els diners. Com que encara no es mouen amb seguretat en aquest terreny, no tenen prou dades creuades que permetin establir una relació entre l’esforç en els entorns digitals i els resultats expressats en volum de vendes.

Per això els serveis de comunicació dels grups editorials continuen orientats a aconseguir espais de menció (entrevistes, crítiques, ressenyes…) a la premsa escrita i, en alguns casos, a la ràdio i a la tele i, pel que fa a les xarxes digitals, “miren de ser-hi”.

De manera que la voluntat de ser actiu amb les eines d’internet encara depèn dels autors. Els que ja mantenen la relació amb el públic que més o menys pretenien, i que no senten cap neguit particular per la comunicació digital, es conformen amb el que ja tenen, que de vegades és un ampli ressò en els mitjans encara més influents. Però els autors que comencen o que, tot i la seva trajectòria, no han aconseguit tenir al seu voltant un públic nuclear que pugui créixer a mesura que ho fa la seva obra, poden actuar a internet amb una amplitud desconeguda abans que aquests recursos s’estenguessin. En sóc una altra prova.

Si aquesta vegada he intentat donar a conèixer Carretera secundària amb el Twitter i el Facebook, quan vaig presentar la novel·la anterior vaig recórrer a un blog i a un vídeo. El blog volia ser una mena de paquet “d’extres” per als lectors. També va ser una prova d’una sinceritat potser excessiva. El vídeo, on l’actriu Mar Serra reinterpretava un monòleg del llibre, volia ser provocador. Ara mateix, consta que l’han vist quasi tres mil vegades.

La desconeixença analítica d’una relació comprensible entre aquest ressò i les vendes torna a ser una dificultat encara irresoluble, però les consultories més ben preparades per a l’estratègia digital ja hi comencen a tenir respostes. És evident que els autors no seran els seus clients, la seva contractació només la podran assumir els editors i poques agències literàries. Ja ho faran. Ja hi arribaran quan acabin l’etapa de descoberta i s’assegurin que és de debò que la inversió de temps i persones es traduirà als números del balanç.

Mentrestant, els autors amb menys capacitat per obtenir bones posicions als mitjans més influents poden provocar sacsejades més o menys intenses i duradores en funció de les seves habilitats, de la sort, que sempre hi té una mica a veure, i de la força que el llibre tingui per satisfer els primers lectors i encoratjar-los a recomanar-lo. Els lectors es guanyen, o no, amb els llibres. Però amb els recursos d’internet t’hi acostes fins a un hiperenllaç, la distància mínima prèvia a la distància nul·la ideal, que és aquella que s’esdevé quan el llibre el comença un altre lector.

Internet no fa màgia. Però hi ha un segment d’autors que hi poden trobar una oportunitat. El salt cap això que en diuen “el públic ampli” depèn del llibre, ja ho sabem. No hi ha excuses. Però internet és immillorable per agafar una mica d’empenta. Amb unes quantes hores i menys de cent euros pots arribar fins a moltes persones que un segon abans no sabien que et dius Joan Carreras ni que ets l’autor de Carretera secundària.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: bona nit janquim | Núvol

  2. Retroenllaç: Distància mínima prèvia (al núvol) | Joan Carreras

  3. Molt interessant el text; ara bé: si hom no té presa una posició a la graella, encara que no sigui de privilegi -i l’autor té una posició capdavantera, si més no quant a crítica i favor del públic-, aleshores, com ho fem per fer créixer el bunyol? És a dir, si tothom que ha entrat al tuít no conegués mínimament Joan Carreres, s’hagués entretingut a perdre el temps en el seu bloc (per cert, blog o bloc?), etcètera. Pensem-hi.