Dissabte, o T’ho tornaràs a llegir

9.08.2012

Era fosc, però ja m’havia de llevar. No havia sonat el despertador, però ja em passava sovint i em despertava abans que aquell infecte so em foragités del llit com si fos un cop de puny.

Era dissabte i havíem quedat per dur la canalla, amb uns amics, els Roca, a un nou parc que havien inaugurat i on s’hi podia passejar en barca i pujar en un petit trenet d’aquests que tornen bojos els ferroviaris. Els hauria de dur ben abrigats; costava d’arribar la primavera.

Em vaig rentar les dents i, ja vestit, em vaig asseure, fatigat, al sofà del menjador. No tenia gana; estava com fart. Vaig remenar, amb el comandament, tota la graella de programes de la TDT fins que, pesadament, em vaig asseure a taula amb la dona. Els nens encara havien d’entaular-se. De fet encara eren al llit.

No hi havia ni rastre de la claror diürna, encara.

Després de l’àpat els nens ja clamaven per baixar a fer un tomb amb bicicleta, però calia anar a fer la compra per a la setmana vinent i sabia que aquesta nova proposta no seria massa ben rebuda, així que els vaig prometre un bon berenar i, tot i que era un recurs ja utilitzat, els va fer el pes.

Després de la xocolata amb melindros i d’un bon grapat de cromos de jugadors de futbol, vam tornar cap a casa carregats amb les bosses. Normalment, aquestes tardes acabaven amb els nens barallant-se i jo emprenyat fins a les orelles. Però aquesta vegada tot va ser una bassa d’oli.

A casa, la dona treballava a l’ordinador en el seu projecte de disseny de banyadors per a la propera temporada de tardor i no vaig voler-la destorbar. Feia fred, però a dins de casa la calefacció ajudava a sentir-s’hi reconfortat.

Un cop col·locats els nens, enganxats a la PSP, vaig agafar el meu petit portàtil amb la intenció de començar aquella novel·la que feia mesos que em rondava pel cap. Vaig començar, doncs, a redactar. No portava ni trenta minuts que el tall rodó ja cridava a entaular-nos. Tot i l’hora em sentia saciat.

Curiosament, els nens van estar molt comunicatius, xerrant i explicant petites aventures del col·legi. El petit, fins i tot, es va mostrar més que generós donant la seva versió sobre el que havia presenciat al sortir del Conservatori el passat dijous.

El dinar va acabar en un tres i no res, fruit de la conversa, i de seguida ens vam preparar per sortir: aquell matí ens havíem de veure amb el Raül i la seva família per estrenar el nou parc. Dit i fet, i sense queixes (només faltaria), vam marxar tots quatre.

Un cop havent aparcat en l’immens pàrquing que s’hi havia habilitat, ja corríem a fer cua per llogar una barqueta. Bé, dues; una per a cada família. El sol s’havia fet lloc entre els núvols i ens abraçava càlidament, de manera que el tast d’aquell espai de lleure familiar va ser, per als que formàvem aquella petita comitiva avaluadora, un èxit total. Tota la canalla va gaudir desmesuradament xipollejant amb els rems, més que no pas remant de forma efectiva, i perseguint ànecs insensats. La visita al petit zoològic i un viatge en trenet van completar el matí.

Sense temps per a més, vam comprar les entrades i vam marxar.

En arribar a casa, a cuita corrents, vaig fer un cafè amb llet, acompanyat dels dos nens i la dona, i em vaig ficar a la dutxa per aclarir-me les idees, un tant embotades, a aquelles hores.

Un fil de sol entrava per la finestra quan ens vam allitar. Un fil que deixava clar que anunciava el dia…

…però… quina hora era?

Les nou!?

Que tard que s’havia fet! Si havíem quedat amb els Roca per anar al nou parc!

Em vaig prendre uns segons de reflexió i vaig quedar-me mirant el rellotge despertador.

-Neeeens! –vaig cridar esmaperdut. –Qui ha tornat a capgirar les piles del rellotge?

Silenci.

Vaig pujar el volum de la veu.

-Que no sabeu que llavors les agulles giren en sentit contrari?

Ja hi tornàvem a ser; el dissabte havia anat al revés. I no era la primera vegada.

El pitjor era que, quan em llevés… hauria d’anar a treballar de nou!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. He estat durant tot el dissabte desconcertat amb les referències temporals -tarda? però si acaben d’esmorzar!- Fins que ens has descobert que era una trapelleria dels nens XD M’ha agradat l’ocurrència i com has capgirat el dia. Gràcies!

  2. Retroenllaç: El Premi Núvol arriba a l’equador | Núvol