Dir-te

4.09.2012

Et puc dir, exactament, el dia i l’hora en que se’m va obrir el cervell. Tinc molt clar que va ser en un moment concret, identificable, un instant amb nom i cognoms, els teus. Amb aquell posat de ser-hi i no ser-hi, vas dir-me una cosa que va anar directe al racó on amago les coses que no vull. Tingues en compte que feia anys que no et veia i havies estat el meu gran amor, i poc m’esperava que ens retrobéssim de casualitat i acabéssim en una nit boja, de desitjos i petons. I m’ho vas dir molt a prop, potser només hi havia un dit de distància entre els teus llavis i els meus. I tu feies olor de mi i jo feia olor de tu. I ens acabàvem de prometre amor etern, aquest vegada sí. Això no és cap tonteria, cal que entenguis l’efecte que em va causar.

Pensant-ho ara, ni era una revelació plena de matisos, ni tant sols crec que tragués cap a res, però no tinc cap dubte que aquest va ser el punt de partida dels canvis. T’ho puc repetir exacte: “Segueixes igual, deliciosament perduda, el dia que et trobis serà un espectacle.” Òstia que n’ets de cabró, vas encertar-ho de ple.

Vaig dissimular la meva confusió amb un petó de comiat apassionat. Però tenia el cap a un altre lloc. Sense saber-ho, havies confirmat una impressió de mi que ja intuïa. Vaig sortir de l’hotel a la matinada, feia una temperatura agradable i vaig caminar fins a casa. El so de les meves passes marcava el ritme dels meus pensaments: clic-clac, clic-clac. Em reconeixia en aquella frase, havies de ser tu, precisament, qui em confirmés la dura impressió que tenia de mi mateixa: una dona que no sabia qui era. Aquella nit, em vaig prometre que em buscaria.

I ho vaig fer. Els anys següents van ser d’autèntica recerca. És un procés molt lent, t’ho dic. Vaig anar-me desfent de capes i capes de roba que no era meva… m’entens? Es tractava de desaprendre, i no d’aprendre. De petits, ningú ens ho explica això. Jo vaig créixer molt dirigida per una situació familiar particular: em van educar els avis, vaig canviar tres vegades d’escola, en fi, el que tu ja saps. Ara, més o menys, ja sé que m’agrada més l’estiu que l’hivern, la platja que la muntanya, la nit que el dia. També em sé una mica envejosa, poc espontània, però crec que sóc bona persona. I em distrec amb les coses més comunes: miro la tele, surto amb amics, faig excursions pel camp… res de l’altre món. Ara em reconec quan parlo, quan ric i quan ploro, i això és molt.

I també he descobert la cosa que volia compartir amb tu, el meu gran amor, l’home que, un dia, em va mirar de reüll i ja res no va ser igual. Crec que vas ser una excusa, sempre ho has estat, la primera vegada i també la segona i tot el temps entre l’una i l’altra. Et vaig convertir en un manat d’excuses molt ben estructurades que em van tapar els ulls i el cor. Estimar-te va ser una sortida fàcil per no estimar-me a mi. I no sé què hi havia de fantasia i què era real. Potser no res, la veritat és que no he estat capaç d’esbrinar-ho. Del que no tinc cap dubte és que vaig fer créixer la teva ombra per tapar la meva. Ara ho sé i ho sento. Tinc el valor de dir-te tot això malgrat que vaig desaparèixer de cop, i ni tant sols sé què penses ni en què somies. Ni si et recordes de mi de tant en tant, o mai, o cada dia. Vaig tancant ferides i a tu aquesta te la debia. Si algun dia ens tornem a veure, diga’m que et vas canviar l’adreça de correu electrònic, que això no ho vas rebre mai. Fes-me un petó a la galta i mira’m l’escot, com sempre. I pensa que jo estaré pensant que em vaig equivocar d’escriure aquest mail perquè sentiré que segueixes sent l’amor de la meva vida, malgrat tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Retroenllaç: El Premi Núvol a la Setmana del Llibre en Català | Núvol

  2. No sé q puc dir… qualsevol comentari q faci es quedarà curt i no farà justícia.
    M’ha agradat molt aquest relat! Una descripció honesta i profunda, però a la vegada senzilla de sentiments íntims i revelacions vitals. Les coses importants a la vida son senzilles i a l’abast de tothom q tingui prou valor o lucidesa per adonar-se’n.
    Gràcies!

    • Moltes gràcies David! Uau!
      La veritat és que aquest relat és un fragment d’una novela que se suposa que estic escrivint… M’has alegrat el dia!
      Cristina

  3. Coincideixo plenament amb el David. Prendre consciència d’un mateix, tan senzill i tan dificill, de fer i de desciure. M’ha encantat. M’agradaria poder llegir la novela!

  4. Boníssim. Que difícil parlar d’aquest tipus de sentiments i no caure en el sucre o la penositat… I tu ho claves!