Dins el pou (el dol: camí de saviesa)

“D’aquest espai, el dels records era el més perillós, la regió més torbadora”

“La consciència s’abocava al pou, una vegada més”

“L’home que va entrar al bar duia una gàbia tapada amb un drap vermell…”. Així comença el capítol quaranta-quatre de El llaütista i la captaire del Jordi Llavina. L’home de la gàbia interpel·la el protagonista de la novel·la, el Marc. Aquest, primer en desconfia. L’home put, té un punt de pària i mereix certament el sentiment de rebuig que el Marc experimenta. Amb tot, l’home de la gàbia imposa la seva xerrameca tot i l’oposició més aviat passiva del seu oient. Passa d’un tema a l’altre, dels seus ocells al seu propi passat, fins que s’esdevé la gran revelació, l’epifania que condicionarà,  a parer nostra, el desenllaç de la novel·la, però que sobretot il·luminarà retrospectivament tot el que havíem llegit fins llavors.

S’esdevé una cosa molt propera a la mort del protagonista, que queda del tot implicat. És a dir, l’últim cercle narratiu és consumat, i queda llest el camí de sortida cap a una conclusió que, de moment, es planteja com una fugida. Una fuga d’aquests cercles narratius que han deixat el Marc abocat al pou. Es consumen, per dir-ho així, les variacions que donen forma al material novel·lesc que ha anat component la trama.

Perquè parlem d’una novel·la musical (poètica) en la seva estructura. En forma de variacions, dèiem. Coneixerem temàtiques i objectes, llocs, que aniran apareixent i que tindran el seu desenvolupament i les seves repeticions des de les diferents perspectives que obren les vivències dels personatges. Unitats temàtiques, mònades a partir de les quals es va muntant l’argument i donen compte, a cada represa, de les modulacions i de les transformacions  del relat. Un continu moviment circular. Així, per exemple, amb el tema de la nina, però també amb el de la roba, amb el dels animals, amb l’església.

Podríem dir que al nucli d’aquest món hi ha l’amor, i no ens equivocaríem. Assistirem a dues relacions amoroses en detall. Als seus cicles de naixement i pèrdua, amb un protagonista atabalat i confús enmig dels jocs que s’hi donen. Però, amb això, ens quedaríem curts. Com si d’un banquet platònic es tractés, l’amor ens porta gradualment al qüestionament de la identitat (quina mena d’entitat és l’home) que passa a ser tema central en els capítols finals del llibre.

Tornem al capítol quaranta-quatre com a exemple. La mateixa nina que el Marc salva heroicament de la riera quan era nen, més endavant  la coneixerem transfigurada en la seva versió més lúgubre de la narració del Senyor de la gàbia. Narració que duu el Marc, com dèiem, fins la boca del pou.

És el moment de les absències, podríem dir. O també: el moment del dol. De la difícil assumpció de les absències. Un camí que ja s’havia iniciat anteriorment, ara troba la seva culminació.  El Marc s’havia endinsat en un món nou i espectral. Una galeria d’aparicions sorprenents i dramàtiques l’empenyeran cap a un camí d’ombra, després cap a un alliberament (una mena de saviesa, al capdavall).

Aquest camí el recorrem de la mà d’objectes quotidians com ara la roba que passa d’un personatge a l’altre. Un jersei que vesteix,  finalment, el cos de la captaire (el qual coneixem des de l’inici de la novel·la, llavors damunt d’un altre cos). Formes del passat, doncs, que retornen de manera imprevista i situen el tema de la narració en el qüestionament radical de les coses, començant pel Marc mateix. És en aquest sentit que el tema de la identitat pren un protagonisme central.

Ara escoltem notes essencials, cap al despullament de la melodia, camí de l’abstracció i d’una punt de vista suprapersonal de la vida. Entrem en un espai profund i bàsic que tracta de la condició mateixa de la pèrdua en tots els seus harmònics. Una catàbasi,  un viatge de descens i aprofundiment.  El moment de les absències, dèiem, quan el relat es gira cap a la memòria i cap al somni, cap a les fonts de la identitat. L’embolic que es fa el Marc amb la dona de la ferreteria, ens suggereix una línia divisòria molt vaporosa entre els vius i els morts. Tot comença a trontollar sota els seus peus. Una incertesa creixent en els migrats agafalls que ofereix la vida, acaba trastocant i debilitant la seguretat en la mateixa vida. Un món d’ombres.

El tema de la roba està lligat al tema de la identitat que centra aquests capítols. Un món d’identitats relliscoses i mudables, de préstec, com jerseis per protegir-nos de la intempèrie còsmica. Tema que es rebla amb el poema d’Ausiàs March, que parla de com el préstec amorós de l’hàbit ofereix abric, més o menys còmode, a l’esperit.

El capítol acaba amb l’arribada de la primavera: “la temperatura convidava a treure’s la jaqueta i a deixar-se tocar la pell pel sol”, i decideix marxar de vacances com qui vol fer vacances de si mateix. Un camí ascètic de despullament. Subtilment, la primavera (època de renaixement) ens introdueix en aquesta recerca que va més enllà de la qüestió estrictament personal. El que s’hi juga aquí és, seguint el camí del dol, la mateixa condició d’una saviesa incerta però irrenunciable.

Perquè, com una crisàlide, el Marc, en temps de primavera, s’allibera de la roba que l’engavanya, i surt de viatge. Just en aquest moment abandonem aquest món subterrani i angoixant dels últims capítols. Respirem a cel obert. I és com si el Marc, posant terra enmig d’ell i de les vivències d’aquests últims anys, iniciés una nova etapa del dol que l’ocupa. Ara més distanciat i serè. Abandona l’acció i s’arrecera en una via més contemplativa i, potser, d’una certa acceptació.