Dietrich Fischer-Dieskau

25.05.2012

Enmig d’un dinar entranyable, el meu company Albert Torrens, de Catalunya Música, m’envia un SMS: “Ha mort Dietrich Fischer-Dieskau“. La notícia m’arriba en un moment dolç, encara que durant tota la tarda em martelleja el remordiment en no poder canviar Una tarda a l’òpera, ja enregistrat als estudis de la ràdio, per a l’edició de diumenge. De fet, el baríton alemany era molt més que un cantant d’òpera: era un senyor del cant, un intel.lectual de la música. Però, evidentment, l’òpera va ser una part fonamental de la seva trajectòria artística, i la setmana que ve rebrà l’homenatge merescut en el programa en qüestió.

Efectivament, Fischer-Dieskau era molt més que un cantant. Artista complet, va fer del rigor i del compromís les seves màximes. El seu era un timbre peculiar, perfectament reconeixible, que podria agradar o no, però indubtablement el seu pas pel món del cant deixa una petjada inesborrable i no pocs deixebles. A la nit, tard, arribo a casa i faig el meu particular homenatge a l’artista desaparegut: projecció en DVD del segon acte del Don Giovanni dirigit per Fricsay a la Deutsche Oper de Berlin (1961) i tres lieder de la mítica gravació del Winterreise de Schubert (1955) amb la saviesa pianística de Gerald Moore com a complement perfecte a la manera de cantar de Dietrich Fischer-Dieskau: “Gute Nacht”, “Der Lindenbaum” i “Der Leiermann”. I encara apuro una mica amb unes escenes del Lear de Reimann gravades a Munic el 1979 amb la presència de la quarta esposa del baríton alemany, la soprano Julia Varady.

Fischer-Dieskau no es pot reduir a un cantant d’òpera perquè era, com deia, molt més que això. Per a mi, ha estat un company de viatge, no tan sols d’hivern. Des dels onze anys, m’acompanya aquesta veu de timbre i color característics, una de les que vaig saber reconèixer a l’instant, juntament amb la de Maria Callas o Elisabeth Schwarzkopf. El baríton berlinès, mort deu dies abans de fer 87 anys, pertanyia a aquella generació mítica de grans de la lírica. Va ser un model a seguir, tot i que la seva personalitat i la seva figura són irrepetibles.

Artista exigent, mestre intransigent amb la mediocritat, va saber combinar el gran repertori amb obres del seu temps: de Bach a Reimann, passant per Mozart, Schubert, Verdi, Wagner, Pfitzner o Hindemith, Dietrich Fischer-Dieskau deixa un llegat inabastable, afortunadament prolífic en disc i en gravacions audiovisuals, que en perpetuen la memòria. Òpera, oratori i lied van ser els dominis en què va regnar i en què va deixar una imprompta que marca un abans i un després en la història del cant.

A banda de les gravacions, cal rellegir dues obres fonamentals d’aquest gran home de la música: el volum sobre els lieder de Schubert (Alianza) i l’assaig que al castellà va editar Turner amb el títol de Hablan los sonidos, suenan las palabras (Turner), fonamentals per completar el perfil d’un dels grans artistes del segle XX que ens ha deixat amb una edat provecta però, com sol passar amb els grans homes, massa aviat.