Dies de galivança

1.09.2012

Aquell dissabte era la data límit. O així ho deien les bases:

El premi es farà públic el 30 de juny de 2012. L’obra impresa es presentarà en societat la darrera setmana de novembre.

Na Laia Bonet havia fet una bogeria: havia presentat quatre relats a un premi literari que prometia una recompensa gens menyspreable, tal com anava el món: 3.000 €! Sempre havia pensat que la seva major fantasia no es faria mai realitat, però ara es mirava al mirall i hi veia la galivança per l’esdevenidor incert.

Havia estudiat filosofia i música –un bagatge potent–, però poca cosa en sabia, de l’anomenat ofici d’escriure. Ella era més aviat de l’ofici de llegir. Tanmateix, trobava que ara li havia arribat l’hora de ser més que una simple receptora del que escrivien els altres. Perquè ella en sentia moltes, de coses, i les sabia analitzar, i expressar. La música sempre havia estat un bon camí i la filosofia, un bon punt de partida.

En aquells relats havia escrit sobre tot el que li passava en aquell moment, i cada un dels personatges duia empeltat un tros seu o de la gent que l’envoltava. La seva manera de treballar havia estat intuïtiva, caòtica i desendreçada, com ella mateixa. Ja veia que allò no era mètode ni res, però no en sabia més. Anotava a tort i a dret, allà on es trobava, el que sentia, llegia, veia o escoltava. Pensava que això no era seriós, que segur que cap escriptor consolidat funcionava d’aquella manera, però ella no en tenia d’altra, i de moment no era cap escriptora consolidada.

Davant aquella absència total de tècnica, s’havia interessat per algun d’aquells tallers d’escriptura creativa, als quals, però, sempre trobava algun entrebanc, alguna cosa que no li acabava de fer el pes, com per exemple el preu. Pensava que, posats a perdre la vergonya, per ventura valia la pena provar-ho directament per 3.000 €.

En llegir en el programa d’un d’aquells cursos “El diari com a proveïdor d’històries”, va recordar el que feia ella cada nit: escriure un diari, amb una disciplina fèrria, en unes llibretes d’espiral de color vermell que anava col·leccionant en el prestatge de filosofia de la seva llibreria.

I amb la tenacitat adquirida escrivint aquells trossos de vida, havia sorgit el llibre. En acabar aquelles pàgines, a temps però exhausta, va saber que trobaria a faltar aquella passió i aquell anar contra rellotge per complir uns terminis i una extensió que de tot d’una li havia semblat immensa.

En aquells dies de galivança, passava sovint per la copisteria on havia fet les cinc còpies que demanaven les bases i que li havien costat un ull de la cara, per no parlar del preu de la tramesa per correu certificat. Una altra còpia, la seva, també havia anat a parar a un prestatge de la seva llibreria, però aquest cop entre els llibres de literatura catalana, que per alguna cosa guanyaria aquell premi.

Però el dia 30 de juny havia arribat i el seu telèfon restava silenciós. Un cop superada la decepció, se li va acudir consultar la web d’aquella modesta institució que encara gosava convocar un premi literari amb dotació econòmica, que potser fins i tot en coneixia el guanyador. Tanmateix, en l’apartat corresponent no hi va trobar cap afortunat sinó un bri de galivança en forma de comunicat: “Les expectatives del certamen han superat totes les previsions, ja que s’han fregat els 50 originals. Això ha obligat a ajornar la data de proclamació del guanyador”.

I tot esperant, no parava d’escriure, de la mateixa manera caòtica, intuïtiva i desendreçada amb què s’havia estrenat –un escriptor ho és de per vida. Ara, a na Laia Bonet, escriure quasi li agrada més que llegir.