Diari d’hivern

19.09.2012

Els títols dels llibres poden arribar a ser enganyosos, jugant amb les expectatives del lector; els títols creen en el lector unes determinades expectectatives en relació al llibre a punt de llegir o, com diria Hans-Robert Jauss, considerat el màxim exponent de l’Estètica de la recepció, conformen un horitzó d’expectatives a partir del qual el lector s’endinsarà en l’obra amb la confiança de trobar allò que la seva intuïció inicial li marca.

No hauria de sobtar el fet que, al comprar una de les tantes novel·les històriques que actualment es publiquen amb fervorosa regularitat, el lector esperi trobar en aquelles pàgines la narració fidedigna d’un esdeveniment històric, independentment de la distància temporal que el separa del present. De la mateixa manera, per què hauria de dubtar el lector de obres dietarístiques de la veracitat del que llegeix?

Com segurament li agradaria dir a Paul Ricoeur, Diari d’hivern està atrapat dins d’un torniquet, dins de la indissoluble relació entre el gènere del dietari i, per tant, entre la pressuposada sinceritat de la narració de l’autor i la qüestionada veracitat de l’obra en tant que ficció narrativa. Amb la seva indubtable habilitat narrativa, Paul Auster sembla trobar-se còmode dins d’aquest torniquet; lluny de proposar una obra que intenti esclarir –si és que cap obra ho aconsegueix- l’estatut genèric del Diari, l’autor presenta una narració en segona persona: un jo extern, sense nom i sense rostre, es dirigeix al protagonista de les diferents vivències que, sense cap ordre cronològic, conformen el relat d’una existència que ha arribat a la seva tardor. Per molt que la lectura porti a la seva identificació, la correspondència entre les dues veus –un possible jo que parla a si mateix como si fos un altre- roman sota el signe interrogatiu, mentre que una ombra de sospita sobrevola per damunt de la identitat del protagonista.  Auster proposa un joc autoficcional, no només es fa ressò de l’herència proustina donant –encara que l’esmenti subreptíciament en dos únics moments- al seu protagonista el nom de Paul, sinó que planteja un diàleg intertextual entre les seves obres anteriors i les obres atribuïdes al seu personatge, fent coincidir els títols. Continuant el joc que Sartre havia iniciat en la seva novel·la –autobiogràfica?- Els mots, l’estructura narrativa proposta per Auster sembla no deixar dubtes: Diari d’hivern es projecta com un relat autobiogràfic. No és el primer cop que l’autor de Trilogia de Nova York s’apropa –i s’apropia- d’aquest subgènere novel·lístic: de forma aparentment menys explícita, Auster ja havia jugat amb la forma biogràfica, només cal recordar La invenció de la solitud, on es reflexionava entorn  a l’experiència de  la mort del pare.

Deia San Agustí que la memòria és un espai massa petit  per poder comprendre tot el que hom és, però caldria afegir que la memòria és massa fràgil, els records són massa volàtils per ser recordats sense alteracions, sense fer del propi passat un relat altre i diferent del que veritablement fou. No cal excedir-se en teoritzacions per poder definir la memòria, de la mateixa manera que ho va fer Freud amb els somnis, com un relat subjectivament construït pel propi individu i, per tant, com un relat on allò que objectivament fou es converteix en allò que subjectivament és recordat. Diari d’hivern és el relat d’uns records, és l’intent de recuperar-los a partir d’una narració, però ens preguntem si realment tot va succeir com es relata. No hi ha resposta definitiva. Els records, aquells que Vila-Matas definia com inventats, posarien en dubte una resposta afirmativa; tampoc no hi ha una resposta definitiva quan hom es pregunta a qui pertanyen aquests records. Si des de la teoria literària, es negaria tota possible lectura biogràfica d’un text narratiu, des de la praxis lectora resulta inqüestionable que Diari d’hivern es projecta com a relat biogràfic. No obstant això, més enllà de les discussions entorn al seu gènere literari i entorn a l’ambivalent retòrica del seu llenguatge, com diu Eloy Fernández Porta, cal fer justícia i, per això, cal tornar al text,  parlar de llibres i d’històries, cal, en definitiva, parlar del Diari d’hivern com una reflexió entorn a l’existència com a trajecte vital, un trajecte que, en el seu ràpid transcorrer, deixa enrere tot allò que fa possible el present.

Pensar el futur és especular sobre una realitat incerta, sobre allò que encara no és: per veure’s en el futur, va escriure en una ocasió Auster, cal imaginar-se des de la intuïció, mai des del coneixement. Girar la mirada cap al passat, cap al temps viscut és, en canvi, redescobrir allò que ha quedat abandonat, però que, alhora, fa possible el present. En realitat, reflexiona Auster, no hi ha gaire diferència, i tampoc distància, entre el passat i el sempre fugaç temps present, aquest esdevé imperceptible i immediatament passat, convertint-se  així en el temps necessari –imprescindible- per comprendre el present més contingent.  Diari d’hivern és l’intent de recuperar els fets i anècdotes aparentment petites que queden enrere i que, en la seva aparent insignificança, ens configuren com a individus en el nostre projecte de ser: “esternudar i riure, badallar i plorar, fer rots i tossir, gratar-te les orelles, fregar-te els ulls”, però també, i sobretot, “tenir els teus fills petits als braços. Tenir la teva dona als braços”.

Auster inverteix l’estructura de la novel·la de formació, no es tracta de narrar el recorregut vital d’un jove fins a la maduresa, sinó de mirar enrere, des de la maduresa, per comprendre qui som i per què. Anècdotes petites, com les citades, s’emmarquen dins d’espais diversos que, al llarg del temps, se succeeixen, convertint-se en metàfora del canvis que un mateix viu i experimenta el llarg del temps. “Vint llocs de pas” recorre el protagonista, vint escenaris diferents, actors i trames diverses portades a escena: la casa de la infantesa, el pis d’estudiant, l’estudi parisenc, el primer pis a New York, el primer fill, un matrimoni fallit…. “Una colla d’adreces que t’han dut a l’adreça que pot i no pot ser la definitiva”, totes elles condueixen, independentment del seu caràcter definitori, a l’adreça de la maduresa, del segon i feliç matrimoni, del naixement del segon fill i de l’èxit literari. Diari d’hivern és un recorregut a través de diferents indrets on, tot recordant-los, es fa possible veure “el teu cos en habitacions petites i en habitacions grans, el teu cos pujant i baixant escales, el teu cos nedant en estanys, en llacs, en rius i en mars”, són indrets com ara habitacions d’hotels, parcs públics, carrers de diverses ciutats, llits d’hospital o cadires d’escriptori. Entre tots ells hi ha les cases, els petits apartaments on s’ha habitat durant mesos, en ocasions anys: només allà han quedat gravades –escrites-, com si es tractés de pàgines de diari, les vivències viscudes i recuperades només ara, des de la nova adreça durant l’hivern, un hivern que, tot apropant-se gradualment, acaba per entrar en la vida del protagonista.

Podria dir-se que Diari d’hivern és un viatge enrere cap a aquelles adreces, un viatge cap a aquelles cases en un intent de recuperar un temps, no pas perdut, però si oblidat enrere, enfosquit per una temporalitat que ens aboca irremeiablement cap el futur. No es tracta de mirar enrere amb ànim nostàlgic, reapropiar-se dels vells temps requereix “pensar amb calma”, s’ha de “mirar l’Abans amb els mateixos ulls amb què et mires l’Ara”. Mirar l’Abans i l’Ara de la mateixa manera, amb els mateixos ulls vol dir fer-se’n càrrec d’una temporalitat on el passat forma part del present: Diari d’hivern respon a l’exigència d’aquella immediatesa a la què ens lliura un temps present cada cop més preocupat per un futurible que esborra les marques d’allò aparentment caduc. Repensar-se com a ésser històric i, per tant, repensar la pròpia existència és descobrir el sentit d’un mateix, descobrir qui som en relació amb nosaltres mateixos i amb els altres. Cal recordar els primers amics, les primeres baralles, tan importants per adonar-se de l’absurd de la violència, i els companys de classe entre els quals hi “eren disminuïts físics” per ser conscient de “que aquella canalla va ser una part essencial de la teva educació, que sense la seva presència en la teva vida la teva idea del que vol dir ser humà seria més pobre”; cal recuperar les pròpies tradicions, aquelles en les que es va créixer, fer-se’n càrrec de la pròpia cultura i de la religió per poder ara qualificar “la pregunta de la raça” com “una pregunta falsa, una pregunta que només pot portar la deshonra a la persona que la fa”. Només siguen conscient del propi passat, dels errors i dels encerts, de les aventures i desventures viscudes, es pot decidir “conscientment que ets tothom” i així “abraçar tothom dins teu per ser plenament i lliurement tu mateix, ja que qui ets és un misteri que no tens cap esperança que es resolgui mai”.

Diari d’hivern és la revelació d’una temporalitat que ens constitueix com a persones des de la nostra individualitat i que, alhora, ens relaciona amb l’altre, perquè descobrir-se un mateix en aquell trencaclosques dit passat és descobrir l’altre i, al mateix temps, adquirir consciencia d’allò que ens envolta, d’aquella realitat víctima també del temps. Els temps no s’atura, ens diu Paul Auster amb la seva novel·la, tot canvia: “tot i que has continuat travessant el pont”, després d’aquell fatídic 11 de Setembre, “el trajecte ja no és el mateix, els morts encara hi són, i les Torres també”. En l’acceptació del canvis hi ha la supervivència d’allò desaparegut, en el record, personal però també col·lectiu, sobreviu una història, amb majúscules o minúscules, propera o llunyana, que cal rescatar com a part del present. Diari d’hivern és el testimoniatge d’aquesta exigència i, alhora, és la escriptura que ho fa possible: no importa qui és el protagonista, no importa a qui pertanyen els records, el que importa són les paraules que es fan possibles només amb el caminar entorn d’una temporalitat complexa: “caminar és el que et porta les paraules, el que et permet sentir els ritmes de les paraules mentre les escrius dins el cap”, i “encara que les paraules tinguin sentit, encara que a vegades puguin tenir sentit, la música de les paraules és el lloc on comencen els sentits”.

En la musicalitat de les paraules es fa possible aquest viatge a través del records, només en les paraules els vells temps es fan audibles per poder així caminar a través d’un temps remot que ens reclama. Diari d’hivern és  l’escriptura convertida en “una forma menor de la dansa” en i a través del nostre temps.

Anna Maria Iglesia